No és país per a moderats

set? Jo, tampoc. Si ara en participen és simplement perquè exerceixen el poder en nom d’aquesta marca política.

Les dues ànimes que van conviure a CiU han canviat, però continuen vives. Els eterns debats entre els moderats i els abraonats no són nous, sinó que venen de lluny. Una pista per a analistes: solen guanyar sempre els radicals. Per això ja no existeixen ni Convergència ni Unió i en totes les seves sigles hereves sempre els ha anat electoral i orgànicament molt millor als de l’ala dura. Catalunya ja no és un país per a moderats. Ho vam ser i ens anava molt millor, però aquesta evidència ja només sona a nostàlgia d’un temps que no tornarà.

Poder o relat. Aquesta enorme disjuntiva és la que han de resoldre, molt de pressa, els militants de Junts aquesta setmana. L’opció de ser al Govern deixaria molt tocat l’ànim dels seus fidels més activistes, però els garanteix continuar estant al comandament. L’opció de sortir del Consell Executiu seria venut com un gran exercici de la tan gastada dignitat, els permetria mantenir dret el seu maximalisme de ficció, però, i aquí hi ha la clau, donaria inici a una travessia pel desert que JxCat podria portar molt malament sense disposar del seu principal òrgan vital: el poder.

Tots els partits catalans, excepte el món convergent, saben fer política fora de Palau. Ells, no. I no saben fer-ho, entre altres coses, perquè és el seu estat natural i el seu millor remei davant la diversitat de posicions que conviuen avui a Junts com ahir en el pujolisme. Així les coses, el risc d’escissions i de trencadissa és evident. A excepció del breu període dels tripartits d’esquerra, i uns bons cartells d’hivern amb poder desbordant en altres nivells de l’Administració, aquest espai polític no ha sortit mai de la que consideren “la seva casa”.

Tots els partits, excepte el món convergent, saben fer política fora de Palau

Per tot l’anterior, en la cruïlla de camins imminent de Junts hi ha un moment de notable rellevància per a la política catalana. Pot ser que tornin a guanyar els radicals. És probable, de fet. I si així fos, només queda recordar la màxima, tan intrínsecament catalana: de derrota en derrota fins a la victòria final.