La capital del còctel

Tinc dubtes que Barcelona sigui la millor ciutat del món, però almenys tenim la millor cocteleria del planeta, el Paradiso, i dues més entre les set primeres (Sips i Two Smuks), segons The World’s 50 Best Bars. Afortunadament, els barcelonins disposem de bars de copes on oblidar les penes, que no són poques. No són gaires les ciutats del món que tenen un Ajuntament en què els dos partits que manen són incapaços de pactar un pressupost i amb un Govern autonòmic entre socis que no se suporten. Som la ciutat més cara del país, la que paga més impostos i la que aguanta més obres. Ara sabem que, almenys, podem presumir de les millors cocteleries per resistir tant d’abús. Com Hemingway al bar del Ritz de París al final de la Segona Guerra Mundial, que va exhaurir la ginebra per esborrar de la ment tants desastres com havia vist.

El Paradiso és un speakeasy amagat rere la nevera en un bar de pastrami del Born. El va immortalitzar Isabel Coixet en la seva encantadora sèrie Foody love. La noia arriba tard (fins i tot molt tard) i el noi in

Barcelona és premiada perquè té els millors bars per oblidar les penes

tenta rebaixar l’ansietat amb copes inaudites com l’On Fire, elaborat amb whisky, vi de xerès, llet fumada i una bola de moniato al forn a la base. Una bala de plata per oblidar-se del menyspreu d’una nòvia o del que es triga a travessar la ciutat per arribar al Paradiso esquivant un cafarnaüm d’obres públiques. Es triga més que el Dant per arribar al setè cel.

Això dels còctels és una cosa molt seriosa, com ho demostra que, al segle V abans de Crist, Hipòcrates va preparar el primer del qual es té notícia, barrejant vi, resina i ametlles amargues. Com a metge, cal suposar que el va concebre com un reconstituent més que com una beguda agradable. Però tot el que dona plaer, millora l’ànim i empodera l’esperit és saludable.

Barcelona ja va ser pionera a disposar de grans bàrmans als anys vint, com l’hongarès Irven del Mónico, que els servia a l’Excelsior, i el cubà Miguel Boadas, que els preparava al seu local de la Rambla. Van ser anys que pressentien tempesta, més o menys com ara. Res no és nou. El món avança com el Martini de James Bond, sacsejat, no remenat. ●