Els van votar perquè decideixin

Ara els ha agafat la dèria de no fer la seva feina. Vull dir que, de vegades, els polítics que manen opten per tornar la pilota als de baix, en lloc de prendre les decisions que es deriven del contracte entre electors i elegits. Vivim en una democràcia representativa (els ciutadans deleguem en els nostres representants la tasca difícil de triar entre diverses respostes), però alguns proven de vendre moments de suposada democràcia participativa, per amagar, sens dubte, el seu temor de mullar-se.

Avui i demà, Junts per Catalunya celebra una consulta entre la militància per saber si aquest partit ha de continuar o sortir del Govern de la Generalitat. Això va ser un compromís de la direcció amb les bases i ara es concreta, en vista de l’última crisi entre els socis de l’Executiu autonòmic. Sembla un exercici exemplar per donar la veu als militants, però no deixa de ser una manera d’externalitzar la responsabilitat d’aquells que es pretenen líders d’aquest espai. Potser Laura Borràs, Jordi

Turull i la resta de la cúpula de Junts no tenien informació i un criteri clar per prendre una decisió o una altra i explicar-la? No estava clar que liderar és assumir el risc d’equivocar-se?

A Catalunya, aquest tipus de consultes han estat, fins avui, especialitat de la CUP, organització que té molt poc a veure amb els partits convencionals. La mecànica assembleària dels anticapitalistes els ha dotat de litúrgies d’aquesta estofa, de vegades convertides en una cosa digna de les pel·lícules dels Monty Python, com quan van empatar a 1.515 vots en l’assemblea del desembre del 2015 per decidir si investien o no Artur Mas com a president. La novetat és que aquesta manera de funcionar hagi estat adoptada per Junts, una marca que recull la tradició de l’espai convergent, al qual s’han afegit sectors que provenen d’altres partits i de certs corrents de l’activisme.

La màquina que va fundar Carles Puigdemont oscil·la diàriament entre la vella identitat convergent (amagada a estones de forma vergonyosa) i les ganes d’imitar la CUP i els ritus de l’ANC o altres plataformes, un dualisme que pot despistar i crear estupefacció (per utilitzar la mateixa paraula que Xavier Trias) entre propis i estranys. El militant juntaire té a les seves mans el futur del Govern, i el debat sobre aquest assumpte inclou arguments racionals, apel·lacions emocionals i reaccions personalíssimes, tot barrejat. El que mou les bases a fer un vot o altre és un enigma.

Obrim el focus més enllà d’aquest cas. De la mateixa manera que alguns confonen la transparència amb la mímica infantiloide des de la tramoia del poder, també hi ha els qui confonen l’aprofundiment de la democràcia amb abandonar la responsabilitat que va unida a un càrrec determinat. Potser la por de ser impopular s’ha convertit en pànic i ningú vol prémer el botó. El lideratge democràtic no pot ser un “mano i disposo”, però tampoc pot ser una capa que s’oblida casualment al vestidor quan el repte és més incòmode, ingrat i complicat.

El que determina la missió política és el caràcter tràgic de tota decisió que afecta l’interès general, això és el que converteix la tasca del governant en una aventura que es desenvolupa sempre dins la boira de la guerra (atès que ja sabem que, en realitat, la política és la continuació de la guerra amb altres mitjans, i no al revés, com diu la frase del clàssic). Com ens podem prendre seriosament qui aspira a liderar si delega en tots els altres el més rellevant del seu compromís com a primus inter pares? ●

Hi ha qui confon l’aprofundiment de la democràcia amb abandonar la responsabilitat