Dones, vida, llibertat

Totes les guerres s’assemblen, però cadascuna és terrible a la seva manera. Quan fa sis anys, en un escriptori de la medina de Tànger, vaig acabar de traduir al català Els nois de zinc de l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, flamant XXXIV Premi Internacional Catalunya, no podia imaginar que hi hauria un present que m’havia de recordar tant aquella guerra brutal descrita en detall en aquelles pàgines. Aleshores semblava ja una lliçó del passat, però això va quedar desmentit amb la invasió il·legal d’Ucraïna. Actuacions de l’exèrcit i del govern soviètics s’han repetit ara, però amb mitjans més refinats quant a la propaganda i l’extorsió. El que continua igual: les víctimes innocents del territori envaït, soldats joves i pobres fets carn de canó als quals se’ls va assegurar que serien rebuts amb alegria i abraçades, la censura informativa

(en el cas de la guerra russoafganesa, per ocultar les pèrdues humanes, els taüts segellats s’enterraven de nit), l’apologia bel·licista apuntalada en el passat “victoriós” i la negació que s’estava lliurant una guerra…

La història no avança en línia recta com el peó d’escacs sobre el tauler quadriculat, sinó fent salts, cap als costats, endavant i enrere, com el cavall. “No estaria malament escriure un llibre sobre la guerra que provoqués nàusees, que aconseguís que la simple idea de la guerra fes fàstic”, confessa Aleksiévitx a La guerra no té cara de dona. I prou que ho va fer, no només donant veu als protagonistes anònims –“el proletari mut que no deixa petja en la història”–, sinó teixint un text des de la mirada femenina, que tampoc no es té present quan se signen acords de pau. “No puc desempallegar-me de la sensació que la guerra és un producte de la natura masculina”, va concloure.

Em demano qui llegeix aquests llibres sovint acompanyats de l’adjectiu necessaris: els llegeixen els qui tenen entre les seves mans el timó dels governs i les institucions internacionals? En un recent títol sobre lideratge escrit per un conegut diplomàtic s’elogien les virtuts de la lectura profunda ( deep literacy) com una eina per fer front a la realitat canviant i per trobar la proporció enmig del caos: “Els llibres registren les gestes dels líders que alguna vegada es van atrevir molt, com un advertiment”. Tot el necessari per construir un món menys violent està ja imprès en paper. No obstant això, segons recordava al lliurament del premi Formentor l’escriptora Liudmila Ulítskaia –com Aleksiévitx, emigrada forçosa a Berlín per la persecució de la llibertat d’expressió de Putin i Lukaixenko–, la “proesa de llegir” està en hores baixes, i llibres que van explicar el fosc passat soviètic, alliberats per al gran públic durant la perestroika (Grossman, Soljenitsin, Vladímov, Txukóvskaia, Akhmàtova…), no van ser interioritzats, ja que al cap de poc “el poble va votar a favor d’un personatge format en les velles tradicions del KGB. D’aquí creixen les arrels de l’estalinisme que reneix al nostre país”.

Torno al llibre d’Aleksiévitx sobre la guerra de l’Afganistan, el mateix lloc on avui nenes i joves deixen la vida per voler estudiar en una dictadura d’homes, i trobo una confessió que un conseller militar li va fer a Aleksiévitx: “No, diguin el que diguin, està bé que acabés així. Amb una derrota. Això ens farà obrir els ulls…”.

Però els ulls no s’obriran, ni tan sols en la derrota, si la veu femenina no s’obre pas d’una vegada per sempre, portadora d’una veritat que avui criden les iranianes a plens pulmons, traient-se el mocador que els nega la llibertat, fent el dit als retrats dels radicals religiosos, aturant el trànsit i plantant cara a la policia de la moral: “Dones, vida, llibertat”. La fórmula de la pau expressada amb els tres elements fonamentals que la conformen. Allà on la dona no és subjugada per l’home, allà on es respecta la vida en totes les seves manifestacions, allà on la llibertat és la base de les relacions humanes, no arrelen els somnis imperialistes ni la cultura de la guerra i la dominació. “Parlin del que parlin, les dones tenen tothora una idea al cap: la guerra és, abans que res, assassinat… He vist que a les dones els costa més matar”, va observar Aleksiévitx.

La guerra iniciada per Rússia ens ha recordat aquella hipòtesi que com més dones hi hagi als cercles de poder, menys militarista serà la política. Encara no hem tingut el coratge d’intentar-ho, si més no. ●

Allà on la dona no és subjugada per l’home no arrelen la cultura de la guerra i la dominació

JOHN MACDOUGALL / AFP