Que ens defensi en Sam

Encara que un sorteig em va eximir del servei militar, pertanyo, modèstia a part, a una família d’africanistes barcelonins: dos oncles van servir a l’exèrcit a Ceuta i Sidi Ifni i a un cosí patern li va tocar la mili al Sàhara, que ja és africanisme. Així doncs, em sento legitimat a opinarvos sobre la despesa en defensa, que divideix el Govern central i el seu pressupost.

Per tradició, història i conviccions, el contribuent espanyol és més partidari d’invertir els diners públics en festes majors, centrals eòliques lluny del seu xalet i narcòtics per a la cunyada que en armament, a diferència dels nascuts a Oklahoma.

Ja sigui pel trauma del servei militar o la generació del 98, el cas és que l’espanyol mitjà és poc gastador en qüestió de bales, canons i míssils. Pacifista? I amb molta honra! Si a un xinès el que més l’excita, a part d’una xinesa o dues, és comerciar a favor seu, a un espanyol li facilites un escaqueig i és feliç. I si, a sobre, és per la pau, tot per la pau!, s’engoril·la i imparteix lliçons, convençut que en pacifisme no el guanya cap sueca d’Uppsala.

Després d’unes dècades donant voltes pel món, un ha arribat a aquestes i altres conclusions ximples sobre el paisanatge, que vol la pau com els divorciats volen la guerra. El pacifista ibèric està convençut que, amb bones paraules i algun institut de la pau, els pobles veïns es farien petonets, en comptes de matar-se.

Espanya és membre de l’OTAN, una organització sota el paraigua de la qual es viu més segur que sense. Aquesta aliança, a la qual ningú no t’obliga, té per costum exigir una contribució als socis del 2% del PIB, una pasta –sens dubte– que a ningú no li resulta il·lusionant.

Si jo fos ministre o ministra de Defensa, invertiria el pressupost en camps de futbol sala adaptats a la tercera edat, obsequis al sexe contrari i laboratoris d’investigació coctelera, però com que no ho soc, ja entenc que Espanya està obligada a enfilar aquest 2% –del qual està lluny: 1,01%–, no fos cas que els altres socis s’emprenyessin i amb raó perquè som molt espavilats a l’hora de no pagar.

Que en Sam és pianista a Casablanca, però no ximplet... ●

L’espanyol mitjà és més de gastar en festes majors que en bales, canons i bombes