Les vides del pare de Tintín Una gran mostra a Madrid recorre la trajectòria de Georges Remi, Hergé

Hergé va crear el 1929 el reporter Tintín i el seu inseparable fox terrier Milú. Els convertiria en icones entranyables, però l’autor belga va ser molt més que el progenitor de Tintín. Hergé, Georges Remi (1907-1983), pare de la línia clara i del còmic europeu, també faria incursions importants al món de la publicitat i coquetejaria amb l’art contemporani, que el fascinava. I no només això. Li van tocar temps difícils, Guerra Mundial inclosa, durant la qual va treballar a Le Soir, diari subordinat als ocupants nazis, cosa que li suposaria veure’s investigat quan va arribar l’alliberament, però el van exculpar el 1946. De fet, va ser a El cranc de les pinces d’or, publicat a Le Soir, on va néixer el capità Haddock. Totes aquestes històries s’uneixen ara per reconstruir el retrat de Remi mitjançant una multitud d’originals i obres d’art a Hergé. The exhibition, una retrospectiva que va néixer al Grand Palais de París comissariada pel Musée Hergé belga i que es veurà al Círculo de Bellas Artes de Madrid fins al 19 de febrer.

La gran mostra, en què Tintín té el protagonisme més important, s’ha vist al Quebec, Seül, Xangai o Lisboa abans de Madrid, malgrat que el totpoderós i temut Nick Rodwell, que fa tres dècades que gestiona amb mà fèrria amb la seva esposa, Fanny Vlaminck –vídua d’Hergé– els drets del creador, ha explicat a Madrid que va estar a punt de no néixer. Però l’hi va ajudar la mala fama que el precedeix. “Tot va començar –va explicar divertit– quan des del Grand Palais em van contactar el 2015 i em van demanar una mostra sobre Hergé. ‘Deuen voler dir sobre Tintín’. Ells van insistir: ‘No, sobre Hergé. Creiem que és un gran artista com Hopper, Niki de Saint Phalle o, fins i tot, Picasso’. Vaig pensar que era una mica exagerat però que, si era el que volien, ho faríem. A mig camí van canviar el president, i al nou equip no li agradava la mostra. Un dia em vaig trobar tot sol davant 28 persones havent d’explicar-me. Més tard vaig escriure un correu electrònic per dir que havíem estat treballant, teníem totes les aprovacions, però ho paràvem tot i ho posàvem en mans d’advocats. Al cap de cinc minuts vaig rebre un correu en què em deien que no volien cap problema amb mi i que ho feien com jo decidís. O sigui que de vegades està molt bé tenir molt mala reputació”.

Un Rodwell que també va explicar que el gran muntatge de portades de Tintín que hi ha a la mostra és una al·legoria política: “Nosaltres som pro Tibet. Vam conèixer sa santedat el Dalai-lama en una exposició a Brussel·les de Tintín al Tibet. I a la mostra hi ha un mur amb els àlbums de Tintín i al centre es forma una gran creu amb els del Tibet envoltats pels àlbums amb el drac xinès d’El lotus blau, la dominació xinesa. El Tibet crucificat per la Xina”.

La mostra arrenca per la fascinació d’Hergé per l’art contemporani, que el va portar a crear obres amb influències de Klee o Miró. No hi ha només obres seves, sinó també peces de la important col·lecció d’art que va reunir, des de Lichtenstein fins a Dubuffet, Wesselmann o Lucio Fontana. També s’hi mostra el retrat que li va fer Warhol o el bust que faria d’ell el seu amic Tchang TchongJen, clau per al seu acostament als anys trenta al món oriental i per documentar El lotus blau. “Amb El lotus blau vaig descobrir una civilització que desconeixia totalment i alhora vaig prendre consciència d’una espècie de responsabilitat. A partir d’aquell moment em vaig posar a buscar informació, a interessar-me realment per les persones i els països