Cinc “oh!” de Josep Pla

Dijous de la setmana passada vaig parlar d’algunes circumstàncies particulars relacionades amb la dèria de llegir amb un llapis a la mà, per remarcar escenes, personatges i maneres de dir. I vaig afegir que en els darrers mesos he introduït una nova notació: “oh!”. És una expressió d’identificació admirativa que conté una mica de recança perquè allò que admires no se t’ha acudit a tu. A diferència de quan escrius al marge un, dos o tres punts d’admiració o quan hi apuntes “que bo!” (fórmules que pressuposen una distància entre l’autor que escriu i el lector que aplaudeix), els “oh!” tendeixen a una identificació completa. Aquest estiu he subratllat de dalt a baix el Quadern Gris de Josep Pla i ara, repassant el que vaig remarcar, sé alguna cosa més de com funcionen els meus“oh!”. De vegades soc un lector fred i no arribo a trobar la comunió amb el text. Ensopego un tros bo, i el marco amb un subratllat o amb una fletxa. Però no em crida prou i no vaig més enllà. D’altres vegades un primer “oh!” en porta un altre i un altre. L’encadenament virtuós del text fa que la lectura sigui un “oh, oh, oh!” dionisíac i eufòric. Exemples:

Pla, al moll de Barcelona, veu entrar un vaixell. Els passatgers saluden amb el mocador. ¿Qui saluden si són tan lluny i no poden veure res? “Devien saludar la seva pròpia arribada a la terra”. Oh!

A l’Associació Catalana d’Estudiants, Pla assisteix a la lectura d’una novel·la romàntica. Moltes postes de sol, molta lluna, però ningú no sap de què viuen els personatges. “Deuen pagar els papàs”. Oh!

Pla assisteix a una classe de Mineralogia i Botànica. A sobre la taula hi ha un cabasset amb pedres i roques cristal·litzades. “Jo us puc assegurar que àdhuc les pedres, quan es converteixen en material escolar, agafen un aspecte emborderit i estrany. Semblen pedres ensinistrades”. Oh!

A Girona, una nit, Pla troba un antic company d’esco

La manera de guanyar-se la vida dels personatges de les novel·les no sempre és un tema ben resolt

la. L’amic recorda que a la plaça on són hi havia un cinema. “Encara em sembla tenir a l’orella el soroll que feia el timbre de l’establiment, un timbre que sempre tocava, recordant a la gent l’interès que tenia la seva existència”. Oh!

Refugiat en un bar que no tanca, Pla sent la pesantor de les sabates, “a causa dels dies que havia passat amb els peus més lliures”. Oh!

Vistos a distància, en aquests cinc “oh!” hi veig una constant: el fet que els objectes i les parts del cos (les pedres, el timbre, les mans dels embarcats i els peus del qui ha esgotat l’estiueig) es manifesten al marge de les persones i de les seves ínfules de controlar-ho tot. Parlen d’un món encantat que desafia el realisme. Pel que fa al tema dels diners en la literatura és una preocupació que comparteixo amb la meva amiga, l’escriptora Mercè Ibarz. Parlem sovint dels diners i de la manera de guanyar-se la vida dels personatges de les novel·les, que no sempre és un tema ben resolt. Pla ho explica molt millor que nosaltres, mecàsun dena.