Així ens abraça un pare

En l’univers de l’esport, hi ha coses que no s’han de fer. No s’hauria d’insultar el rival, ni escopir-li, ni agredir l’àrbitre, ni boicotejar el company. Tampoc no s’hauria d’envair el terreny de joc, i això últim ho hem metabolitzat de cop, per exemple, quan vam presenciar un moment dramàtic com la tragèdia d’Heysel o l’últim episodi en un estadi de futbol a Indonèsia: 129 morts després d’una allau retroalimentada per la policia a base de gasos lacrimògens. (...)

En els Jocs de Barcelona’92, el britànic Derek Redmond tenia 27 anys i una motxilla carregada d’il·lusió. Figurava entre els aspirants a un podi olímpic en els 400 m. Era el millor especialista europeu i li trepitjava els talons als sensacionals nord-americans, els meravellosos Quincy Watts i Steve Lewis.

Derek Redmond no havia tingut cap conflicte en les primeres rondes. Es va adjudicar la seva sèrie i també la cursa de quarts de final, i es va plantar en les semifinals a pler. Els experts li auguraven grans coses per a les rondes decisives, però llavors, a la semifinal, va haver-hi el drama.

Van arrencar vuit atletes, entre ells Derek Redmond, que era tot il·lusió, i va progressar bé pel carrer 5 fins a la contrarecta, quan es va tocar la cuixa amb la mà i es va esfondrar, cargolant-se de dolor. Els altres van continuar corrent, però el focus es va quedar en Redmond i el seu drama. Esllomat sobre el tartan, l’atleta es va maleir i després es va posar dret i

Jim Redmond va morir dimarts; a Barcelona’92, va saltar al tartan per assistir Derek, el seu fill lesionat

es va disposar a arribar a meta. Aclamat per 65.000 veus, Derek Redmond va plorar i va coixejar, i llavors va passar l’inesperat, la màgia.

Un home va saltar els sistemes de seguretat i va accedir al tartan. Duia una gorra de Nike ( Just Do It) i una inscripció a la samarreta ( Have you hugged your foot today?). Es va acostar a l’adolorit Redmond, el va agafar per l’espatlla i el va acompanyar fins a la meta.

Van aparèixer altres agents –no podia ser de cap altra manera, ja que el recinte es respecta, no s’envaeix mai–, es van acostar a la parella, però l’home els va apartar, els va dir:

–Soc Jim Redmond, soc el pare d’aquest noi!

Pare i fill van assolir finalment la seva destinació, gairebé un minut més tard, sense que ningú fos capaç de separar-los.

Es van acabar fonent en una abraçada. Ningú no va qüestionar aquella invasió de camp, ja que al cap i a la fi era una invasió legítima: quin pare no assistiria el seu fill en una situació semblant?

Jim Redmond va morir aquesta setmana i la notícia va recórrer teletips, xarxes i obituaris de grans mitjans. No podia ser de cap altra manera. Tot pare hauria de ser un heroi a la vida.