Sala d’espera

pobres, i segons la vicepresidenta Nadia Calviño, l’ocupació funciona com un canó i, per tant, ha hagut de revisar a l’alça el creixement fins a un 4,4%.

Les coses van tan bé, que l’Executiu ha elaborat uns pressupostos expansius per entendre que la inflació cal combatre-la a cop de portatalonaris.

Als pensionistes se’ls ha acontentat i ara els ha tocat el torn als funcionaris.

Aparentment, a ningú del Govern no sembla importar-li que el deute que s’està generant, que ja s’acosta a 1,5 bilions d’euros, perseguirà els nostres fills i els nostres nets, tal com ha advertit Larry Fink, president de Blackrock, el fons mundial més gran que canalitza les grans inversions nord-americanes. Tot i això, als ciutadans sí que els preocupa, i moltíssim.

A causa d’aquestes dues visions tan diferents de la realitat, el neguit encara és més gran, perquè no se sap qui té raó. Som en una situació que recorda la de la tardor del 2008, quan el llavors vicepresident econòmic, Pedro Solbes, negava la crisi i la combatia amb bones dades mentre el món queia a trossos al nostre voltant.

Però malgrat que els pressupostos per al 2023 preveuen un creixement de l’economia d’un 2,1%, creació d’ocupació i baixada de la inflació, una bona part dels analistes coincideixen a assenyalar que Espanya entrarà en recessió.

I si Nadia Calviño tingués raó? Les notícies que es reben a les sales d’espera dels hospitals no necessàriament han de ser sempre dolentes.

Els pressupostos seran el full de ruta econòmic fins al final de la legislatura. Aquesta és la raó per la qual Pedro

La situació recorda la tardor del 2008, quan Solbes negava la crisi

Sánchez s’hi ha implicat directament, per transmetre la imatge que està més preocupat per la gestió que per la ideologia. Però si Calviño s’equivoca, com li va passar a Solbes, i la recessió arriba a Espanya amb retard, però amb més força, serà la seva tomba política i la del Govern.