‘La memòria ets tu’

L’Hipòlit completa cada dia un sudoku de La Vanguar

que recull al quiosc del seu carrer. Juga amb cartes al solitari. Un dia va fer taules en una partida d’escacs amb el campió de Catalunya. Encara jugaa billar, després d’haver abandonat el tennis als seus 80 anys i el golf als 90. Ho sap tot de futbol femení, i m’adverteix: “Atents a Txell Tinet, que farà parlar!”. Segueix els partits per la tele i completa la seva dieta amb pel·lícules antigues. Me’l presenta el seu net Albert Bertran, guionista audiovisual i autor del llibre La memòria ets tu (Roca Editorial), inspirat en la vida de l’Hipòlit i que a més guionitzarà per a una minisèrie de Filmax el 2024: “Serà gairebé pel meu centenari”, celebra l’Hipòlit. L’Albert ha escrit la pel·lícula La ermita, que està rodant la cineasta Carlota Pereda. nat al vaixell Uruguay. Quan van arribar els franquistes el 1939 vam tocar el dos.

Què recorda de la guerra?

Jo tenia onze anys el 1936, vaig veure cremar esglésies i imatges sacres i la persecució de molts catòlics, de primera mà.

Per què de primera mà?

Perquè el meu pare va amagar una nit a casa nostra dos sacerdots perseguits.

Es va jugar la vida, el seu pare.

Si ho descobrien els revolucionaris, haurien matat el meu pare, la meva mare, el meu germà i a mi. Sabíem de casos així.

On van anar fugint de Manresa?

Cap a la frontera amb França, però a Ripoll vaig emmalaltir i la febre em devorava. I un soldat franquista em va curar.

I el soldat no va detenir el seu pare?

No, perquè de dia el pare s’amagava a la muntanya. De nit baixava. Jo mossegava un pal quan ens queien les bombes.

Van seguir després fins a França?

No, la mare va poder canviar uns bitllets republicans per diners legals i va portarnos junt amb la seva família a Sant Sadurní d’Anoia. Vam aconseguir un aval.

Com els va anar per Sant Sadurní?

El pare va començar de zero: ell, que havia forjat els reixats del teatre Kursaal de Manresa, i els fanals... Vam treballar tots en la verema i a les caves Codorníu.

El seu pare va poder tornar a Manresa?

Era poc prudent acostar-se a Manresa, i amb el temps era una possibilitat massa dolorosa, per tot el que allà havia perdut.

I vostè?

Jo amb ell. Vaig intentar reprendre els meus estudis de violí, que portava sempre amb mi, aquí el tinc encara, miri...

Em sorprèn que hagi sobreviscut a tantes anades i tornades.

Ho vaig deixar per la mili. Em van destinar a taller mecànic, i recordo que un dia va arribar un Mercedes 540 G4: se li havia espatllat a la filla de Franco als revolts del Garraf. Necessitava que l’hi arreglessin.

El Mercedes de Franco!

Sí, l’hi havia regalat Hitler, que només va fer fabricar-ne cinc així. El van portar de nit... i vaig dormir al seient del darrere.

Com resumiria la seva vida?

Una vida bona. Amb una dona meravellosa. Hauria pogut quedar-me cec per glaucoma, i una estricta dieta naturista em va salvar. Estic bé. Jo em quedo amb la part bona.

Què espera de la vida?

Arribar als 100 anys... per alegrar els meus fills i nets. I veure la sèrie que aviat es gravarà, inspirada en el llibre que el meu net Albert ha escrit basant-se en la meva vida.