La Vanguardia (Català-1ª edició)
Descaradament electoral
La foto en què apareixen Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no és un retrat de dues persones. Tampoc no és la imatge d’un acord sobre els pressupostos, perquè hi falta la seva autora material, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero. És el símbol d’un temps i d’una situació política: el president pacta amb una de les seves vicepresidentes com si pactés amb la líder de l’oposició. Vol sumar en una fogonada el pragmatisme del governant suprem i la dolça utopia de la ministra dels necessitats. Pretén compensar el desgast de la seva persona amb l’estat encara virginal de l’aconseguidora de drets. Aquesta foto representa el que sap fer millor l’actual president: de cada petit pas, un gran acte electoral.
Això és més que una tècnica: és un instint. I deixin-m’ho dir: aquest cronista no està capacitat per jutjar els comptes de l’Estat. Però sí que pot afirmar que ximple que seria un govern que, tenint eleccions a la vista i temps per preparar-les, no aprofités la millor de les seves decisions, fins i tot legislatives, per a la tasca prioritària de guanyar-les. La llei amb més efectes en l’electorat és la llei de Pressupostos. I a fe de Déu que els busca amb intensitat. Hi ha dos grans col·lectius la satisfacció dels quals –i per tant el seu vot– depèn dels comptes de l’Estat: els pensionistes i els funcionaris. No és el mateix anar a unes eleccions amb aquests dos col·lectius emprenyats que satisfets.
Sumen tants sufragis com els que van donar a Felipe González la victòria més gran de tots els temps el 1982. Afegeixin vostès la iniciativa de mantenir el bo gratuït de transport ferroviari un any sencer més, i queda clara la intenció. Sona grotesc, però és com si algú hagués donat aquesta ordre: que no s’escapi cap vot que es pugui comprar. I sona fals, però també es pot argumentar: si es compren vots, es fa en nom de la justícia i la igualtat social. Aquest és el missatge.
Al final, qui són els ofesos per les polítiques fiscal i pressupostària? Els 23.000 contribuents amb patrimoni de més de tres milions d’euros: un petit grup de rics a qui el nou populisme sanchista posa a la picota com a causant de les desigualtats i, ja posats en despeses dialèctiques, com a enemics del progrés i de les llibertats. Com que la dreta els utilitza com a amenaça d’evasió de capital, és perfecte per ressaltar-ne l’egoisme i la falta de patriotisme. Això és demagògia, però és el quadre que il·lustra el discurs de la divisió d’Espanya en rics i pobres.
Quin territori li deixen a Feijóo? El territori del sentit comú i l’ortodòxia. Però quins seguidors té? Uns mitjans de comunicació excessivament militants; un Cercle d’Empresaris que denuncia que el Govern espanyol vol totes les institucions al seu servei, i una Empresa Familiar que crida contra “els populismes i les llegendes negres de purs i barrets de copa”. Tenen tota la raó, però són els rics, Déu meu. La riquesa, com a condicionant del debat. Quin mal li està fent al país la dialèctica elaborada a la Moncloa! És irreal, és antiga, és rància. Però és part del joc per continuar en el poder quatre anys més.