La Vanguardia (Català-1ª edició)
El millor bar del món a la ciutat sense nit
La inversió feta per la restauració barcelonina en establiments de qualitat no es correspon amb les restriccions horàries d’una ciutat que gira l’esquena a la nit. Se sobrevalora el descans veïnal davant la cultura nocturna?
Els qui no han abandonat l’hàbit de sortir de nit per Barcelona saben que la nominació de la cocteleria Paradiso com el millor bar del món no és el simple reconeixement d’una iniciativa aïllada. Els últims anys, els empresaris del sector –molts d’ells joves emprenedors– han invertit els diners fins a aconseguir que la capital catalana tingui una oferta de restauració nocturna de primer nivell. La llista World’s 50 best bars, que també ha situat els locals barcelonins Sips i Two Schmuks al top ten de l’excel·lència, ha vingut a donar projecció global a aquesta nova realitat.
Aquesta multiplicitat de locals amb encant és un atractiu exportable més per a una Barcelona que sempre ha tingut vocació d’atreure persones amb talent i dinamisme. I el seu reconeixement urbi et orbi, una altra palada de terra a sobre de l’estigma de ciutat decadent. Només cal comprovar com s’han omplert les xarxes socials de fotos dels locals guardonats. Aquest tipus de promoció, en termes publicitaris, té un valor difícil de calcular.
No obstant això, aquesta vibrant oferta –que caldria estendre, per exemple, a la proliferació de bars de música en directe– xoca amb una realitat que també coneixen bé els noctàmbuls locals. Barcelona, que no ha estat mai una capital de la vida nocturna, és en aquest sentit una ciutat apagada. I si no fos per la comunitat d’expatriats, a qui, per regla general, els agrada allargar el dia més enllà de la caiguda del sol fins i tot entre setmana, seria directament una ciutat morta.
La vocació casolana dels catalans, més accentuada que en altres paratges, té bastant a veure amb aquesta realitat. Però no es tracta només d’això. Perquè Barcelona figura a la franja alta de les ciutats europees que més restringeixen els horaris nocturns. Res a veure amb moltes ciutats del nord d’Europa. El descans dels veïns és i ha estat sempre una de les preocupacions principals de l’Ajuntament, governi qui el governi.
No pot negar-se el caràcter progressista d’aquestes restriccions. En definitiva, es tracta de protegir el veïnat de la contaminació acústica que provoca una activitat nocturna desbocada. S’intenta, així, posar límits al mercat amb l’objectiu de salvaguardar el bé comú. El que és el mateix que dir que es protegeixen els drets del més feble.
En el cas de l’actual equip de govern, a més, reduir el soroll de la nit és coherent amb les seves polítiques de restricció de la mobilitat. És interessant llegir el documentat assaig de Gabi Martínez Naturalmente urbano. Supermanzana, la revolución de la nueva ciudad verde (Destino) per comprovar fins a quin punt la contaminació acústica pot limitar el benestar de les persones.
Tot el que s’ha dit fins ara no invalida la percepció que menys rigidesa horària ajudaria a fer de Barcelona una ciutat més atractiva. Actuar sobre zones saturades, com el carrer Enric Granados, és necessari. Però limitar el dret a viure la nit a persones que a les dues del matí socialitzen en un bar de copes o els qui a les onze s’entretenen en una terrassa de Ciutat Vella no només pot arribar a considerar-se discriminatori: també es corre el risc de causar l’efecte indesitjat de traslladar la gresca als domicilis –on és molt menys combatible– o al mateix carrer, amb l’efecte botellot.
Restringir horaris és progressista, però sense flexibilitat pot arribar a ser discriminatori
Algunes ciutats canalitzen el conflicte entre el descans i el lleure a través de figures d’intermediació, com l’alcalde/alcaldessa de nit o comissions de resolució de conflictes. Barcelona sembla haver optat per la segona fórmula, tot i que encara no hi ha hagut avenços significatius.
Una altra solució seria ser més flexibles amb els locals que eduquen la clientela perquè no causi enrenou davant de la porta. Pot fer-se amb treballadors propis o compartits. Suposaria, d’alguna manera, establir una classificació de bones pràctiques amb el premi de no haver d’expulsar la parròquia del teu bar a les dues en punt, quan més bé s’ho està passant (i quan els datàfons treuen fum).