La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vicens Vives, impressionista
A la saga d’una informació acadèmica tronada, he dedicat un parell de matins a bussejar en els arxius del Ministeri d’Educació Nacional durant l’època procel·losa del primer franquisme, els anys del ministre Ibáñez Martín. Els expedients apareixen ordenats, amb els buits i silencis que regeixen el moment i les friccions entre tribunals d’emergència amb una legislació estratègica. La tasca reserva alguna sorpresa i aclareix la conjura universitària en temps de rearmament ideològic i redefinició de cossos i seccions docents. Es repeteixen noms, currículums de candidats permanents que perfilen fidelitats i desercions a l’atzar de tendències ideològiques en alça, amb una curiosa ziga-zaga de noms omnipresents en l’administració d’una política educativa agressiva que no acaba d’ajustar-se al perfil, inequívocament repressiu i doblegat a les batzegades del poder. Un caos administratiu que suggeria una quimèrica normativa formal sotmesa a la veu de comandament: salvi’s qui pugui!
Per fortuna, anys enrere un grup d’historiadors solvents dirigits per Mariano Peset, de la Universitat de València, va refer el període descobrint al lector les intrigues trucades per entendre un moment intencionadament velat. El cas de l’historiador català Jaume Vicens Vives destaca amb nitidesa en el panorama agitat degut, potser, a la perseverança i condició bel·ligerant del candidat, obstinat opositor a una càtedra invisible de Barcelona. Docent amb la República, Vicens havia passat un curs intens a París, on descobriria l’Escola dels Annales i l’activitat rigorosa que el convertiria en el convers primerenc de la història econòmica i vertebraria la seva vida. Entre les novetats que ens revela l’impecable expedient de Vicens, que opta a Saragossa i es presenta per setena vegada davant del tribunal, en destaca l’exercici de lliure elecció, un treball original d’investigació de tot just trenta pàgines de mecanografia acurada, de títol diàfan: Manet i l’Impressionisme.
La càtedra es convoca amb un enunciat inèdit, Història de la cultura, amb la novetat de més ductilitat temàtica. Vicens va triar l’art modern, pel que sembla estimulat per Bernard Dorival i la presència de Pierre Francastel entre els seus confidents, que li van insinuar perseguir l’empremta contagiosa de l’impressionisme centrat en l’evolució modèlica de Manet. Vegem què argumenta el candidat Vicens Vives, que ocupa l’estrada el matí del 20 d’abril del 1944. La intervenció va resultar brillant, precisa i convincent, asseguren les actes, quan s’expressava com un subtil intèrpret de la pintura moderna. Nova sorpresa.
Vicens Vives inicia la seva indagació en el moment complex del Segon Imperi, i entreveu una doble directriu en els espais artístics francesos. Els denominats academicistes seguidors fidels llavors d’Ingres, que aprofundeixen la línia i la composició figurativa i proposen el classicisme com a model plàstic. La pintura romàntica és un altre vessant d’aproximació a l’art nou, d’imponent versatilitat colonial que descobreix en Delacroix el testimoni audaç. Els salons oficials ofegats en la grandiloqüència mostraven, obstinats, una inequívoca voluntat pompière. Brillaven, és cert, focus oraculars com Constable, que sotmetia el paisatge a la crua il·luminació zenital. A més de Turner, que confiava arriscadament en les imaginacions fantàstiques de l’aquarel·la.
D’altra banda, apunta Vicens, l’art emotiu de Millet s’endinsava en el realisme simbolista, en tant que Courbet és model notable, en
Déjeuner sur l’herbe,
A l’expedient de Vicens Vives destaca l’exercici de lliure elecció sobre Manet
lluernava com el renovador acerat que preferia l’enfocament social en comptes de la representació, amb temes de forta popularitat.
Però va ser Manet, tot i això, qui es va convertir en el paladí francès del segle XIX. Membre notori de la burgesia financera ascendent i fart de l’amanerament narratiu del formalisme, insisteix l’opositor, Manet comença per recuperar els contorns forts i la perspectiva lineal, desdenyant les “tonalitats pastoses” i el clarobscur per fonamentar la seva teoria del pigment en el modelatge d’intensitat lluminosa.
Vicens apunta la troballa naturalista holandesa, però s’atura en el costumisme hispà, en la mescla narrativa i el realisme local, que descobreix en Goya, l’artífex sobredotat dels tipus del carrer. La pintura de Manet aspira, decidida, a atrapar la tranche de vie a la seva obra pública. La mirada com l’òrgan privilegiat de la figuració.
Dinar campestre va ser en el seu moment obra d’escàndol colossal, i fins i tot l’emperadriu llepafils Eugenia de Montijo li va girar l’esquena. Mentre Manet depurava el seu estil a les casernes estivals de la Toscana i Olímpia es convertia en la crida revolucionària a l’art lliure. “El nu realista” va despertar la curiositat de Zola i el va transformar en un apologeta rendit de l’artista. Les formes visibles es dilueixen en “taques de color” i activen en el relat retinià un matís nou. La màgia formalitzadora i efectiva de Monet va ser l’assoliment pioner del cromatisme radiant i la composició valenta. Va refer a la manera de Turner les possibilitats plàstiques del
Parlament londinenc. Monet, sempre un alumne exquisit, treballava amb la llum solar que modelava el natural. I aquí, amb el deixeble, el visual Vicens s’atura en dos models superiors que activen l’empremta impressionista amb originalitat i netedat cromàtica: Degas i Renoir. Les fantasmagories de ballet de Degas són “mítiques”, en paraules de Vicens, i acaben en la representació d’una pluja de llum atrevida. Una mostra “estrepitosa”, per al públic de l’època.
Renoir potser va ser, ben al contrari, bastant més humà, subratlla Vicens. Puntua un classicisme que farà etern l’instant impressionista a través d’escenes d’una vitalitat propera i encegadora. L’escenari del Bois de Boulogne és el camp sensible per a la “llum de l’esperit” que suporta els efectes reflexos de la “llum de la matèria”. Fins aquí Vicens.
Jaume Vicens Vives ens ofereix, així, exhaust, la lliçó d’un jove mestre de l’art imprevisiblement original. Un historiador social que va marcar època i va encoratjar una escola de reflexió històrica imperible.