La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les autoritats iranianes augmenten la pressió sobre escoles i universitats
Les protestes arriben a la indústria, com a la refineria d’Assaluieh
Són gairebé les tres de la tarda i desenes de joves acaben les seves jornades escolars a la zona de Takhrix, al nord de la ciutat, on hi ha ubicades desenes d’escoles. En grups o en solitari, les joves caminen cap a casa, tal com ho fan diàriament, però aquesta vegada l’escena no és quotidiana. A la glorieta per la qual obligatòriament han de transitar hi ha una dotzena d’homes uniformats, aquesta vegada Bassij, el cos paramilitar adjunt als Guàrdies Revolucionaris. Alguns d’aquests homes conversen al voltant de les seves motocicletes. D’altres parlen en un petit prat proper. Un d’ells deixa que es vegi una de les armes amb què disparen bales de goma per dispersar les protestes.
Malgrat aquest escenari, desenes d’aquestes joves s’han deixat caure el vel quan han sortit de classe. Una escena que a aquesta mateixa hora es repeteix en diferents sectors de la ciutat, fins i tot als més tradicionals. Algunes porten unes trenes llargues que cauen al llarg de l’esquena, d’altres porten els cabells agafats en un monyo, i unes quantes els porten curts, molt curts. És la seva manera de protestar després que les autoritats incrementessin la pressió a les escoles per evitar que es repeteixin les imatges que van omplir les xarxes socials dies enrere, en què en moltes parts del país les noies cantaven eslògans contra la República Islàmica, trencaven imatges de l’aiatol·là Ali Khamenei o es feien fotos amb els cabells descoberts i el dit del cor apuntant cap al cel.
Moltes més van fer vaga i es van negar a entrar a classe o es van gravar cantant la cançó Per de Shervin Hajipour, que s’ha convertit en símbol d’aquesta mobilització popular que s’ha estès arreu del país.
Després de quatre setmanes de protestes, les forces militars i els seus col·laboradors vestits de civils desplegats al carrer ja no eviten que aquestes joves –i la resta de dones– es deixin caure el vel, sinó que no s’agrupin i cantin eslògans de protestes. “Les nostres professores estan sota pressió i cada vegada que intentem cantar alguna cosa, ens ordenen que callem”, diu una jove de 16 anys que s’identifica com la Mina. Ella assegura que la seva escola és força religiosa i les vigilen tota l’estona. “Ens han amenaçat amb càstigs”, diu aquesta jove, que va amb una gavardina blava que fa d’uniforme escolar i amb el vel completament caigut. La Sara, la seva amiga, va amb el cap cobert i està nerviosa.
Són les més joves, especialment dones i moltes vegades estudiants, qui ha liderat les mobilitzacions als carrers. Un exemple d’elles són Nika Xakrami o Samira Esmailzadeh, dos adolescents de 16 anys la mort de les quals durant les mobilitzacions ha fet molt mal a la població, que va sortir al carrer per la mort de Mahsa Amini, de 22 anys, després d’haver estat capturada per la policia de la moral.
La insistència de les autoritats a afirmar des del principi que la Mahsa, o la Khina, pel seu nom kurd, va morir d’un atac de cor encara ha creat més indignació, ja que altres versions de testimonis afirmen que la jove va rebre cops. La desconfiança davant les versions donades pel Nizam, o el sistema, van tornar a sorgir amb la mort de la Nika, que les autoritats atribueixen a un suïcidi. La seva mare no només ha desmentit aquesta versió, sinó que ha denunciat la pressió del sistema perquè no parli.
El control sobre les escoles va començar a fer-se més gran des de dissabte, quan es van reactivar les protestes al país. Fins llavors les universitats ja havien estat objecte d’intimidació, però els últims dies han circulat denúncies a les xarxes socials que mostren que les forces de la llei s’acosten als centres educatius de secundària. En alguns llocs han arribat a revisar els telèfons de les joves per trobar-hi imatges que en delatin la participació en les protestes. Altres versions parlen de furgonetes estacionades a l’entrada dels centres educatius –escoles, però també universitats– preparades per transportar detinguts.
“L’actitud de les autoritats amb les escoles només en mostra la debilitat. Per què volen perseguir menors de 18 anys?”, es preguntava ahir la Fariba, una estudiant de Dret de 20 anys que va demanar que es canviés el seu nom. Ella, que porta el cap cobert amb el mahnaé tradicional de les estudiants –només deixa veure la part oval de la cara–, camina pel centre de la ciutat amb una altra companya, que té el mateix vel, però el porta enrere. “Aquest és l’Iran que volem, a mi m’agrada tapar-me, però em sembla molt bé que les meves amigues no vulguin taparse”, explica.
Una de les imatges que més es compartien ahir a les xarxes era la d’una jove estudiant que oferia abraçades de franc als carrers de la ciutat de Kermanxah, a l’occident de l’Iran. I en una de les universitats de Teheran, els estudiants es pintaven les mans de color vermell com a senyal de
La versió de les autoritats sobre les morts de Mahsa Amini o Nika Xakrami revolten els ànims
La repressió és cada vegada més notòria a la zona del Kurdistan iranià, on hi ha més protestes
protesta per la violència de les autoritats. “Pobresa, corrupció i injustícia, vergonya de tirania”, eren alguns dels eslògans que corejaven.
La pressió dels estudiants també ha provocat que les autoritats tanquin universitats i escoles a Sanandaj, la capital del Kurdistan iranià, on els enfrontaments creixen a mesura que passen els dies.
També ahir s’unien a les protestes els treballadors de la refineria d’Assaluieh, a Buixehr, al golf Pèrsic. Dissabte alguns sectors del comerç, especialment els basars, també van tancar els seus negocis. Com a resposta a aquests últims esdeveniments, el cap de la justícia, Golam Hussein Mohseni Ekhei, va intentar calmar els ànims i va plantejar la possibilitat de conversar. “Si tenen alguna pregunta, objecció, critiques o ambigüitats, parlemne!”, va dir.
En paral·lel, el Govern ha promogut una campanya per mostrar la policia com a defensora de la població. Segons les autoritats, 24 integrants de les forces de seguretat han mort fins ara. Ahir molts no creien que les intencions d’aquesta proposta fossin sinceres. “Ens anomenen vàndals, les autoritats disparen i diuen que som titelles de forces estrangeres”, concloïa la Nilufar, l’amiga de la Fariba. ●