Rèpliques d’un terratrèmol

de la Generalitat han activat els serveis d’intervenció retòrica i transmeten una imatge d’autoritat presidencial que fins i tot un analista expert com Josep Ramoneda, a l’Aquí Catalunya (Ser), subratlla, precisant, això sí, que la figura de Pere Aragonès surt reforçada de la crisi però que el situa al límit del precipici. El precipici és la realitat, que continua acumulant problemes agreujats per la desídia de tants anys de blablablà.

Si en una situació econòmica, social, climàtica i cultural com l’actual no es busquen consensos d’emergència i es manté la prioritat d’un dret d’admissió rabiós, miop i sectari, ¿quan els buscaran? Per convicció o per càlcul electoral, el president Aragonès no comet l’error ni dels escarafalls colèrics ni de les llàgrimes. Laura Borràs, a El món a RAC1, aprofita l’impuls de la victòria a Junts per declarar-se marmessora del mandat de l’1-O, afirmar que el govern d’Aragonès ha perdut la confiança dels seus socis i definir el Govern com de “minoria absoluta”. “Parlamentàriament, avui, el seu govern és el del 21%”, rebla Borràs perquè quedi ben clara la naturalesa turbulenta de les relacions que Junts manté amb ERC.

Quan era petit, la meva mare em parlava de la “lucecita del Kremlin”.

Era una llegenda de la vida moscovita que connectava amb la idea d’un Stalin que, mentre l’univers soviètic dormia, continuava treballant incansablement per la revolució proletària. Després vaig saber que existia “la lucecita d’El Pardo”, l’equivalent franquista de la mateixa idea. Salvant les

Pere Aragonès no comet l’error ni dels escarafalls colèrics ni de les llàgrimes

felices distàncies democràtiques, la reiteració d’imatges de reunions de despatx per afrontar la crisi catalana i la celeritat de les decisions connecta amb aquest clixé, populista i demagògic, en què preval la imatge sobre la substància. El precipici, mentrestant, és cada vegada més alt, rocós, escarpat i perillós.