Un Govern dèbil amb grans desafiaments

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Junts va trencar el Govern de coalició que formava amb ERC divendres a última hora, i, 48 hores després, diumenge a la tarda, el republicà Pere Aragonès, president de la Generalitat, ja havia format un nou Executiu català. Cal felicitar-lo per la ràpida resolució d’aquesta crisi. I, també, per la possibilitat que el Govern, alliberat de les contínues tensions internes entre ERC i Junts, d’ara endavant pugui dedicarse completament a les tasques de gestió i progrés col·lectiu que li pertoquen.

Res d’això no serà fàcil. El caràcter monocolor del Govern arrossega una rèmora. Per començar, només té el suport dels 33 diputats republicans, en un Parlament amb 135 escons. Per tant, si aquest nou Govern no trena aliances, no tindrà força o estabilitat per dur a terme la seva tasca. És cert que, en el millor dels casos, té al davant uns anys fins a les autonòmiques del 2025 (tot i que la hipòtesi d’unes eleccions anticipades després de les municipals del 2023 sembla ara més probable). Però també ho és que Catalunya no por perdre ni un dia, i tampoc el seu Govern. Per això sorprèn, d’alguna manera, l’entossudiment del president d’ERC, Oriol Junqueras, a rebutjar la mà que li allarga Salvador Illa, líder del PSC. Perquè sense els 33 vots del PSC i els 8 d’En Comú Podem –que afegits als republicans arribarien a 74, sis més de la majoria de 68– ERC pot veure que les seves iniciatives parlamentàries fracassen. No és previsible que Junts –que tot just sortir del Govern ha començat a exercir d’oposició, negant-li legitimitat democràtica i exigint anticipades– vulgui ajudar. I encara menys la CUP.

La inclusió al Govern de consellers amb un passat al PSC, CDC i Podem és una bona idea. Però no pot quedarse en un gest de cara a la galeria per provar d’il·lustrar la vocació d’ampliar la base que els republicans repeteixen des de fa temps com si fos un mantra. Per això els responsables d’ERC, en lloc de posar vetos a col·laboracions ocasionals amb els socialistes, que podrien ser decisives, potser haurien de negociar les contrapartides oportunes en cada cas. En política, els enrocs i els bloquejos de part rarament contribueixen al progrés de la comunitat.

Després d’anys de gestió dispersa i deficient, Catalunya s’enfronta ara a una nova oportunitat. O, per dir-ho de manera descarnada, a una sèrie de grans desafiaments. El primer és l’aprovació dels pressupostos del 2023, que es poden convertir en el passaport d’Aragonès per a la resta de la legislatura o, si naufraguen, en el fracàs que provi la inviabilitat del nou Govern i, per tant, ens condueixi a unes eleccions anticipades. L’aritmètica política ens diu que els suports de PSC i comuns podrien ser imprescindibles per a l’aprovació dels pressupostos. Com de fet ho van ser els vots d’ERC per aprovar els últims pressupostos de l’Estat i poden ser-ho per tirar endavant els pròxims. Hi ha interessos creuats clars entre republicans i socialistes.

Certament, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat suposaria un aval important i fins i tot indispensable per al nou Govern de Catalunya, davant el qual s’alça el mur de la crisi econòmica, causada per la inflació associada a la invasió d’Ucraïna, l’encariment de l’energia i el gradual empobriment generalitzat de la població.

Sense oblidar, esclar, el front polític de les relacions entre l’Estat i la Generalitat, en favor dels progressos necessaris sobre la taula de diàleg i del també necessari avanç del dia a dia entre les dues institucions. El nou Govern té moltes tasques al davant. I totes les forces que pugui sumar per afrontar-les seran poques. ●

L’Executiu català té molta feina, i totes les forces que pugui sumar seran poques