Tot grinyola

per quina raó i com s’hi ha arribat, però la pràctica que es percep és la d’afeblir les institucions, buscar la confrontació partidista, posar entrebancs a les mesures que puguin fer més suportable el cost de la crisi. La solidesa desitjable deixa pas a la feblesa institucional; l’entesa està mal vista; les grans propostes són substituïdes per les misèries conjunturals allunyades de les grans necessitats col·lectives.

Catalunya trontolla i projecta a tot Espanya un tremolor que es posa al servei de la desestabilització. Tot grinyola; els mecanismes estan rovellats i les perspectives no ens ofereixen projectes de millora. Doncs caldrà

Amb governs febles, confrontació sistèmica i institucions precàries, no ens en sortirem

afirmar, proclamar que això és possible. Difícil, complicat, però possible. Només hi falta voluntat, perquè les necessitats són tan evidents que fan també més properes les solucions. Complicades però visibles. I, sobretot, que defineixen molt bé el que no convé. I no convenen baralles d’egos miserables, ni desqualificacions que no porten enlloc, ni objectius inviables més enllà d’un futur incert. No convé la cultura del no, ni la satisfacció de torpedinar-ho tot. Si tots els que ara diuen que el que està passant és un desastre ho haguessin dit quan ho provocaven, no seríem on som.

No és el moment de més frivolitats. Cal sumar, entendre’s, acordar, aplegar voluntats, allunyar discrepàncies. Tenim una crisi que ens envolta; una guerra cada cop més propera que reclama la nostra solidaritat. Tenim la urgència social a tocar del nostre viure diari. Però també tenim capacitats no aprofitades, bases més sòlides per fer front a les necessitats col·lectives; podem fer-hi front i guanyar un futur en pau, llibertat i progrés. Però això –la història ho ensenya– requereix grans acords, grans compromisos, aprendre a navegar junts, fins i tot i especialment, a contracorrent.

Però cal fer memòria que la baralla no ens traurà de la crisi, cosa que ara ens obliga a construir un futur per a tots. Ara és el moment de demostrar que tenim memòria per no repetir els mateixos errors que ens van traumatitzar en el passat. Si no ens cansem d’afirmar el nostre europeisme, recordem com vam fer d’Europa la millor referència del món, com a espai de pau, llibertat i benestar.

Amb governs febles, amb confrontació sistèmica, amb institucions precàries, no ens en sortirem. Només els grans consensos han acompanyat els moments brillants de la nostra història. Quan tot grinyola, el futur se’ns escapa. I segur que no ho volem. ●