La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ernaux i companyia
Que potser un home no pot imaginar una relació mare-filla?”. La pregunta me la va fer el crític Fernando Valls quan el 1996 vaig publicar Madres e hijas, una antologia de relats de catorze escriptores espanyoles del segle XX. Per què haver elegit, per escriure aquell llibre, només persones que han viscut el que expliquen, és a dir, dones, que poden ser mares i en tot cas són filles? Que potser la literatura no és imaginació?
La pregunta em va turmentar molt de temps. Em semblava que la lògica de
Valls era impecable. Però també hi veia la conseqüència: que no fa cap falta que les dones escriguin; que la seva veu pot ser –continuar sent– substituïda per la d’escriptors homes, que fan parlar, com ventrílocs, els personatges femenins...
Fins que vaig comprendre el meu error. Era que jo m’estava fixant en la teoria i no en la realitat. En teoria, esclar que els homes poden escriure sobre mares i filles. Però no ho fan. Les persones que escriuen sobre aquest tema són, gairebé sempre, dones. Com Annie Ernaux, que acaba de guanyar el premi Nobel.
Una mujer (1987), el primer llibre que vaig llegir d’ella, parlava de la seva mare. De classe obrera, activa, emprenedora –va obrir un cafè colmado al poble normand on vivien, a la destruïda França de postguerra–, Madame Duchesne (el cognom de la família; Ernaux és el de l’exmarit de l’Annie) somiava amb l’ascens social de la seva única filla i va aconseguir enviar-la a la universitat. El llibre segueix el camí obert per Simone de Beauvoir el 1964 amb Una mort molt dolça, que inaugura un tema nou: una mare i una filla unides per l’amor, però separades, paradoxalment, per l’emancipació de la filla... obtinguda gràcies a l’esforç de la mare. La filla estrangera (2015), de la nostra Najat el Hachmi, està en la mateixa línia.
Madres e hijas, l’antologia que vaig coordinar i vaig prologar el 1996 i que no ha parat de reeditar-se des d’aleshores, va ser el resultat d’un descobriment que vaig fer en ser mare. Fins aquell moment, la meva vida havia estat un diàleg entre el llegit i el viscut: abans de conèixer França o Anglaterra, o d’enamorar-me, o de sentir-me adulta, jo havia llegit grans novel·les que parlaven d’aquells països, d’aquells sentiments. Quan em vaig quedar embarassada, vaig buscar les grans novel·les sobre l’embaràs, el part, l’experiència de la maternitat... i per a la meva sorpresa, no vaig trobar res. Només hi havia manuals mèdics o d’autoajuda.
Amb el temps, vaig anar descobrint que alguna cosa sí que hi havia, encara que poc, recent, i sobretot, escrit per autores.
Vaig descobrir també que la mateixa regla de tres s’aplicava a altres temes. Només dones, o gairebé, han escrit sobre la vida de la mestressa de casa: Carmen Laforet ( Siete novelas cortas), Alice Munro (contes), Clarice Lispector (contes); la violència masclista: Emilia Pardo Bazán ( El encaje roto), Katharine Winkler ( Cárdeno adorno), Najat el Hachmi ( L’últim patriarca); la violació i els abusos sexuals: Marta Hillers ( Una mujer en Berlín, publicat anònimament), Joyce Carol Oates ( Violación), Jana Leo ( Violación Nueva York), Vanessa Springora ( El consentiment); sobre amistat entre dones: Mary McCarthy ( El grupo), Carmen Martín Gaite ( Nubosidad variable), Terry McMillan ( Esperando un respiro); sobre la vivència de la prostitució: Nelly Arcan ( Puta), Amelia Tiganus ( La revuelta de las putas)...
L’obra d’Annie Ernaux és una de les més travessades (com es diu ara) per la consciència de ser dona. A més de la relació mare-filla, aborda la vida de la mestressa de casa ( La mujer helada), l’avortament ( L’esdeveniment), el càncer de mama ( El uso de la foto), la relació sexual (joiosa, a Pura passió, humiliant, a Memòria de noia)...
No vull dir, amb aquesta llista de temes, que la literatura escrita per dones s’hi consagri de manera exclusiva, deliberada i específica. Simplement els incorpora, com a part de l’experiència humana. Humana, sí, en la mesura que és humà tot el que viuen les persones, i que comprenem encara que no ho haguem d’experimentar mai en carn pròpia, com comprenem les situades a l’edat mitjana o als antípodes, o com les dones comprenem Moby Dick o Ardor guerrero, encara que no hàgim caçat mai balenes ni fet el servei militar.
Perquè la literatura, i la cultura en general, doni una visió completa del món, ha d’incorporar la veu de les dones. El Nobel 2022 a Annie Ernaux és una notícia excel·lent. ●
Perquè la literatura doni una visió completa del món ha d’incorporar la veu de les dones