De l’acció al pensament

Veig un vídeo amb pensaments de José mujica, que va ser president de l’uruguai. confesso que no sé gairebé res d’ell, més enllà d’haver-ne llegit algunes entrevistes i haver vist dues pel·lícules sobre la seva vida.

com tantes coses essencials en la nostra existència, un no és sempre només el que aconsegueix, sinó també allò que admira i intenta aconseguir. Quedar-se a cent metres del cim de l’everest és, en molts casos, més lloable que superar l’alçària d’un monticle del teu veïnatge. som la qualitat dels nostres intents, sens dubte.

al vídeo que esmento sentim un exguerriller que té coses en comú amb Nelson mandela. tots dos passen de l’acció armada a viure èpo

Dir les coses pel seu nom, amb contundència i delicadesa, és reparador

ques de llarga presó i, en sortir, acaben sent presidents elegits democràticament dels seus països respectius. són biografies molt úniques i de les quals s’aprèn. mujica va dir: “els anys de presó ens van ensenyar que per mantenir-nos vius havíem de pensar i repensar molt”.

a la vida, les persones han de pensar i anomenar i lluitar per objectius legítims, positius. Defensar el que és bo per a la majoria de les persones honestes és un acte de generositat, perquè anomenar el que és important sempre és útil.

No oblidaré mai una escena d’una novel·la que transcorre durant l’ocupació nazi de Polònia. Hi surt un ciutadà que és testimoni de com detenen una persona jueva totalment desconeguda per a ell. al mig del carrer, aquell home mor contemplant tal injustícia. escriure i dir les coses importants és concedir-los l’espai que la realitat reclama per a elles, de manera que no desapareguin diluïdes en la intranscendència. Dir les coses pel seu nom, amb contundència i delicadesa, és sempre reparador. anomenar amb fonament és ajudar a consolidar la realitat. És crear espai per a allò que és important. La bellesa del llenguatge rau, en molts casos, a anomenar. Perquè fer-ho és reconèixer i comprometre’s. És superar l’espai de la timidesa o de la prudència per convocar el que demana ser allotjat.

L’entrevista amb mujica no té pèrdua, perquè enumera paraules senzilles: camperol, societat, president, inconvenients, ferides, presó... coses –diu ell– de “rutina en qui es fica a transformar el món”. anomenar és una manera d’estimar. ●