Hi ha foc sagrat a les cuines

Carles Tejedor, Albert Raurich, Oriol Castro, Enrique Valentí, Ferran Adrià i Raül Balam, alguns dels cuiners assistents a la segona edició dels premis Comer

Hi ha foc a les cuines, i no és culpa de l’ajudant, de les brases basques o de l’últim que va apagar el llum al Bulli, amb un record que perdura malgrat que ahir a la nit el mateix Ferran Adrià destaqués que “ens oblidem de tot, fins i tot de Messi”. És el foc d’un món, un gremi i un ofici que s’ha convidat a la taula de la solidaritat, la sostenibilitat i el compromís amb la terra.

Quan només ens queda el menjar, també ens queda la fraternitat. Aquest va ser, o ens ho va semblar, l’esperit de la segona edició dels premis Comer, un per lletra, entregats ahir a la nit a l’hotel W de Barcelona i que per segon any va organitzar La Vanguardia, cosa que explica l’assistència d’Ana Godó, directora de Libros de Vanguardia i Vanguardia Dossier. Aquí no es reparteixen estrelles –cosa molt lloable–, sinó reconeixements a persones que desborden el marc de la gastronomia convencional. Una mena d’activisme social la mar de sa perquè es tracta de cuina i alimentació i de com es poden fusionar –coses més rares s’han fusionat– el plaer i la sensibilitat amb el proïsme.

Jordi Vilà, del restaurant Alkimia, va obrir foc per lliurar el premi al canvi i parodiar l’èxit. “Fa 30 anys que tinc èxit, però la gent no ho sabia”. Dit això, va lliurar la distinció a una parella que va baixar del tramvia de l’alta restauració per crear, cuidar i conrear un restaurant a Avilés, el Gunea, on es concilia: esperen un fill; per això només hi havia Pablo Montero.

“Ara es concilia. És una obligació social que el client entén. I també cal entendre que això són diners”, comenta Joan Roca poc abans de lliurar un altre dels premis (la O d’origen). Els distingits van ser dos bascos amb maisons llegendàries: Elkano i Asador Etxebarri. Un hauria d’escriure que són mestres del foc i les brases, però quedaria cursi. Feia molt que un no es veia lluny d’Euskadi i de prop una parella tan ajustada a l’estereotip: robustos, aferrats a la terra –els seus caserios es resisteixen a la jubilació– i poc xerraires. El foc purifica i destrueix. I s’ha recuperat per a la gastronomia gràcies a persones com ells.

Carme Ruscalleda, alegria de la festa, va lliurar el premi M (de mirada) a Carla Simón, o sigui Alcarràs, que va delegar en protagonistes. Van recordar que els préssecs no cauen del cel –el cel és més de putades, com la calamarsa–, sempre que hi hagi mirada, un art sota setge de pantalles i pantalletes. La E, per entorn, va ser lliurada per Fina Puigdevall, de Les Cols, a Sara Pérez, enòloga i elaboradora de vins amb paisatge. El director de La Vanguardia, Jordi Juan, va defensar el periodisme constructiu i, en consonància, els premis constructius: distinció a José Andrés, un cicló humanitari que tant aspira a les tres estrelles com que no defalleixin les seves cuines on hi ha la fotuda sensació d’anar-se’n a dormir sense l’estómac calent. I la R, de relat, va ser per a Maria Dolors Clotet, entranyable, afectuosa i feliç: dissabte es publica en aquestes pàgines el seu premiat Un món perdut. I van ser molts els cuiners amants del menjar i del beure que van voler ser allà on premien els amics.

No plouen estrelles –cosa lloable–, sinó premis als qui desborden el marc gastronòmic

Àlex Garcia