Realismes divergents

Qui no coneix la història de Pigmalió, el rei de Xipre que es va enamorar d’una estàtua? Algunes versions, com la d’Ovidi, afirmen que ell mateix l’havia esculpit. Però el més rellevant és que, en el transcurs d’una festa, va demanar a Afrodita, que era la deessa encarregada d’aquests afers, una dona com la del marbre i que, quan va arribar a casa, l’estàtua era viva. La història té, com tantes altres ficcions, un final feliç. Res a veure amb la famosa màxima de santa Teresa que diu que es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les desateses.

Gairebé tothom vol veure els seus desitjos convertits en realitats i aquells que escriuen sobre els camins que uneixen la realitat i el desig acostumen a recordar el mite de Pigmalió. També el solen evocar els que teoritzen sobre el pensament il·lusori o desideratiu, allò que en anglès s’anomena wishful thinking, una expressió que descriu la formació de creences o la presa de decisions que deixa de banda els fets i el curs previsible de les coses per basar-se en el que resulta agradable d’imaginar a partir dels propis desitjos i emocions. Bernard Shaw va escriure una comèdia que s’inspirava en aquesta faula. I, als anys seixanta, George Cukor s’hi va basar per fer May fair lady, aquella pel·lícula en què Audrey Hepburn i Rex Harrison canten “The rain in Spain stays mainly in the plain”, que doblat al castellà deia “La lluvia en Sevilla es una maravilla”. A la roda de premsa de Junts del divendres, Laura Borràs i Jordi Turull no van interpretar aquest número musical. Però l’esperit de Pigmalió va sobrevolar la sala.

En general, els analistes polítics tracten el pensament desideratiu amb menyspreu o condescendència. Com si la seva irrupció com a forma política només fos imaginable com l’antítesi estúpida d’un realisme sempre intel·ligent. Però el resultat de la votació de Junts exemplifica la possibilitat del conreu realista

Sense caure en l’autoengany, Junts promou discursos que afavoreixen l’autoengany dels que els segueixen

del pensament il·lusori per part d’aquells que, sense caure en l’autoengany, promouen discursos que afavoreixen l’autoengany dels que els segueixen.

El realisme prescriu actuar d’acord amb el propi interès pensat en termes de poder. I, en alguns contextos, aquest conreu pot ser l’opció guanyadora. Per a l’anàlisi del cas de referència, resulta útil oblidar la simple contraposició entre el realisme i el pensament il·lusori i juxtaposar dues propostes que eren igualment realistes des del punt de vista dels interessos (divergents) dels dirigents que les defensaven. Per una banda, la dels dirigents a qui, en termes de poder, els convenia mantenir-se al govern i, per l’altra, la dels dirigents a qui interessava que els qui hi eren en sortissin. Que els primers promoguessin un plantejament realista per part de les bases mentre que els segons alimentaven un pensament il·lusori més confortable psicològicament a curt termini per a la majoria dels destinataris, responia a les posicions respectives al camp de batalla.