Un estudi cabdal

també va estudiar un mecanisme multiplicador financer de les crisis segons el qual les friccions informacionals al donar crèdit creixen quan el valor net dels actius del deutor es deteriora.

El premi per a Diamond i Dybvig és per haver proposat models teòrics que expliquen quina és la funció dels bancs en una economia moderna: transformar dipòsits líquids en préstecs a empreses i famílies a llarg termini, i avaluar i supervisar els crèdits per tal que les inversions donin fruit. La primera funció permet que entre els actius del banc hi hagi inversions que maduren a llarg termini mentre els dipositants poden gaudir dels diners a la vista. El problema és que aquesta funció de transformació fa els bancs vulnerables a crisis i pànics. Si els dipositants pensen que altres dipositants retiraran els diners, els primers també ho voldran fer, i el banc farà fallida. Aquest és un equilibri dolent malgrat que n’hi hagi un de bo en què els dipositants mantenen la confiança en el banc.

Diamond i Dybvig proposen dos mecanismes per evitar l’equilibri dolent: l’assegurança de dipòsit i la funció de prestamista d´últim recurs del banc central. El primer elimina els incentius dels dipositants a retirar els diners si perden la confiança en el banc, donat que si no pot pagar ho farà el fons d’assegurança. El segon també els elimina perquè el banc central es compromet a aportar la liquiditat necessària al banc. Aquestes mesures per garantir l’estabilitat bancària tenen efectes secundaris: poden fomentar la presa de risc dels bancs si pensen que el sector públic els traurà les castanyes del foc si hi ha problemes. La regulació, amb requisits de capital i de liquiditat, s’imposa per evitar-ho.

La teoria proposada per Diamond i Dybvig no és del tot satisfactòria perquè, segons l’evidència empírica, les crisis bancàries no són purament de confiança sense relació amb la solvència de les entitats. Noves teories basades en els jocs de complementarietat estratègica han proporcionat un marc d’anàlisi adequat no només per a les crisis bancàries, sinó també per a les crisis de tipus de canvi i de deute com la de l’euro.

En resum, un premi a un tema cabdal que durant molts anys ha estat menystingut per l’anàlisi macroeconòmica. Aquest premi no s’hauria atorgat molt probablement sense la crisi financera global del 2007-2009.