La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mariano Sigman,
Doctor en Neurociència
Tinc 49 anys. Vaig néixer a Buenos Aires, vaig créixer a Barcelona i visc a Madrid. Tinc parella i dos fills. Crec que tenim els polítics que ens mereixem i que tots enyorem grans estadistes del passat. La política hauria de millorar la conversa com a espai de descobriment i no de confrontació. Soc agnòstic
rics sobre els altres també ho fem amb nosaltres mateixos.
I què hi podem fer?
Desconfiar de la primera impressió, gaudir dels interrogants en lloc de les certeses. Quan ens diem “no serveixo per a la música” hem de saber que el cervell pot aprendre, no seràs Bach però gaudiràs, i superar els “no serveixo” és una font de motivació i vitalitat.
Les nostres creences són modelables, doncs.
Molt més del que pensem. Groucho Marx deia: “Jo tinc els meus principis, però si no li agraden en tinc d’altres”, i això que és una ocurrència ens passa a tots. Les nostres creences són molt més mal·leables del que pensem. Demolir aquelles creences és el punt de partida per millorar qualsevol cosa en qualsevol moment de la vida.
Recomana parlar amb un mateix.
Sí, el problema és que ningú no ens ha ensenyat a fer-ho, les nostres veus parlen totes alhora, és un tumult; per això és millor pensar les coses amb un interlocutor, així el pensament s’ordena i apareixen idees noves.
És difícil això de ser amic de tu mateix.
Els darrers avenços en neurociència ens mostren com es poden canviar idees i sentiments, fins i tot els que estan més arrelats, gràcies al poder de les converses, i com gràcies a la conversa podem aspirar a prendre més bones decisions i a tenir una salut mental millor.
Això és poderós.
Res no pot transformar amb més eficàcia la realitat que una bona xerrada, no millorem mai tant com quan intercanviem opinions.
Enfadar-se amb un mateix és contraproduent per al cervell?
Sí, i en general som poc compassius amb nosaltres mateixos, és un reflex del cervell que vol que aprenguis perquè no tornis a equivocar-te. Però el que la ciència mostra és que renyar algú o a tu mateix en el moment que ho estàs passant malament no serveix per a res. Val més ser compassiu i després preguntar-te què fer per no tornar a caure.
El relat que ens fem de nosaltres mateixos és una invenció?
Tota la memòria és una invenció, ens expliquem el que ens passa en la vida. La nostra memòria s’assembla més a un quadre que estem pintant que a una sèrie de fotogrames. Saber això ens dona la llibertat d’escollir.
Tenim més poder del que creiem.
Sí, tenim molt més marge per viure la vida que volem del que pensem, i l’eina més potent i simple és aprendre a conversar bé amb els altres i amb un mateix.