Sort de campió

Per una vegada discreparé del meu il·lustre paisà Alberto Núñez Feijóo a l’hora d’interpretar el suport de Pedro Sánchez al Govern de Pere Aragonès. I discrepo per alguns motius elementals. 1) Si algun ciutadà espanyol té l’obligació de contribuir a l’estabilitat de les institucions, de totes les institucions, aquest ciutadà és el president del Govern de l’Estat. 2) Seria un pèssim precedent per al futur de la taula de diàleg que un dels seus membres, precisament el promotor, deixés caure l’altre en la primera crisi de govern per una raó ideològica o d’interès de partit. Se suposa que els temes que es tractaran a la taula seran superiors a les desavinences que puguin existir sobre temes concrets. 3) Els senyors Sánchez i Aragonès, com a alts dirigents del Partit Socialista Obrer Espanyol i d’Esquerra Republicana de Catalunya, són socis en la governació de l’Estat, encara que un d’ells sigui independentista. No

Hi haurà un gran acord que portarà l’estabilitat a la Moncloa i a la Generalitat

s’entendria que el suport d’Esquerra a Sánchez al Congrés dels Diputats no tingués reciprocitat al Parlament de Catalunya. 4) És raonable que hi hagi molts espanyols, fins i tot d’esquerres, que vegin de mal ull que el cap del Govern de l’Estat garanteixi la salvació d’un polític, un partit i un govern que desitja la ruptura de la nació espanyola, però deixar-lo caure no milloraria gens la complexa relació sobre la integritat territorial. I 5) on hi hagi entesa i col·laboració sempre hi haurà menys risc de confrontació.

El que deu ser enutjós per a l’oposició política és comprovar la sort que té Pedro Sánchez per convertir en oportunitat qualsevol problema, per no dir la major part dels problemes. Al cap de poques hores que Gabriel Rufián li digués que havia de “suar el seu vot” per aprovar els pressupostos, l’única suor és de donar suport també als pressupostos de Catalunya. I no cal arribar a cap pacte perquè la lògica política digui: aquí hi haurà un gran acord que portarà l’estabilitat a la Moncloa i a la Generalitat. Almenys, fins a les eleccions. D’això sempre se n’ha dit “la sort del campió”. Només un detall pot trencar el nou equilibri: que l’independentisme no perdoni a Aragonès un acord amb espanyolistes i el faci tornar a la cleda. ●