La Vanguardia (Català-1ª edició)
Apujar les pensions més altes un 8,5% obre un debat entre economistes
El Govern espanyol aplicarà l’augment, però el món acadèmic proposa altres vies
Revaloritzar totes les pensions amb l’IPC, que rondarà un 8,5%: sí o no? La decisió del Govern central ha generat un intens debat entre economistes de diferent procedència, també entre els propers al PSOE. És llei i l’Executiu defensa que pacta sunt servanda. Les màximes, a més, estan limitades, va recordar María Jesús Montero aquest dilluns. El PP també hi dona suport. Però el seu cost –12.430 milions– ha encès les alarmes del gremi acadèmic, que creu que seria interessant buscar fórmules per a temps extraordinaris.
Economistes de perfils heterogenis ofereixen a La Vanguardia la seva visió. El Centre de Polítiques Econòmiques d’Esade ha publicat un estudi sobre què suposarà la revalorització universal de les pensions amb l’IPC. L’equip de Toni Roldán, Ángel Martínez i Jorge Galindo divideix la població en deu grups segons els seus ingressos per calcular quina part del cost de la pujada es destinarà a cada un. El resultat: els pensionistes que formen part del 30% de la població amb menys ingressos rebran un 13% de la revalorització, mentre que els situats entre el 10% d’espanyols amb més renda aconseguirien un 21,2%. El think tank proposa revaloritzar les pensions en quatre trams. Com més renda, menys percentatge de pujada. Calcula que la Seguretat Social s’estalviaria un 44,5% del que s’ha pressupostat.
Hisenda, en canvi, no ho preveu. Montero va ser cristal·lina a la Moncloa fa dos dimarts: “La dignitat d’un país es mesura per com tracta la gent gran (...) i aquest Govern complirà la llei i revaloritzarà les pensions amb l’IPC”.
José Ignacio Conde-Ruiz també ha volgut participar en el debat. La seva postura és que les pensions més baixes sí que pugin amb l’IPC, “o més si és necessari”, però que les més altes millorin com els salaris. El subdirector de Fedea considera que “en una situació tan excepcional el sistema ha de tenir vàlvules d’escapament per repartir l’increment amb la inflació en diversos anys”.
José Antonio Herce és, per la seva part, un expert prestigiós en la matèria. “No ens enganyem – comenta– sí que hi ha d’haver solidaritat, però que sigui via complements de renda finançats amb els pressupostos, no ordenat fins a deixar exhaust el principi contributiu. O pocs voldran cotitzar”. Planteja que les pensions pugin el mateix que els salaris, una posició que també comparteix Manuel Conthe, expresident de la CNMV.
Rafael Domenech, responsable de BBVA Research, aporta una altra visió. Creu necessari aconseguir un acord per blindar les prestacions mínimes i les reformes del model per dalt. La seva principal preocupació és l’estabilitat del sistema. El ministre del ram, José Luis Escrivá, rebat aquest diagnòstic, ja que assegura que el sistema aguanta perfectament i que compliran la llei. “Els nostres pensionistes han d’estar segurs que no perdran poder adquisitiu”, ha subratllat.
Per la seva part, Daniel Fuentes, que va treballar al departament d’afers econòmics de la Moncloa i ara és a Kreab, és favorable a la pu
Ningú refusa que les prestacions més baixes pugin amb la inflació o més; el debat se centra en les més elevades
jada de totes les pensions, però proposa una via alternativa per a les més altes: “La qüestió de com repartir l’esforç no es pot considerar independentment del nivell de renda o riquesa, sigui pensionista o no”. I afegeix: “Veig la variable d’ajust en el sistema tributari, progressiu, amb mesures excepcionals si la situació ho aconsella, no en l’erosió de les prestacions socials”. Planteja, per tant, un possible impost excepcional per finançar aquestes situacions.
El debat és obert, però només en l’àmbit teòric. El Pacte de Toledo és sagrat i els 9.015.737 pensionistes no perdran poder adquisitiu. ●