La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nou Govern, i ara què?
Agrans mals, grans remeis. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, en va tenir prou amb 48 hores per tancar la crisi de govern provocada per la decisió del 56% de la militància de Junts per Catalunya d’abandonar l’Executiu i refugiar-se a l’oposició. La sortida de Junts del Govern és tan legítima com sorprenent, encara que vist des de la distància la cosa sembla més un mal càlcul per mirar d’apaivagar les diferències polítiques internes que una altra cosa. I ja se sap que els errors, en política, se solen pagar molt cars.
El president Pere Aragonès és un corredor de fons. Ja ho va demostrar amb el seu tarannà conciliador com a vicepresident durant la complexa presidència de Quim Torra, que no va estar exempta de turbulències. I ara ho ha tornat a demostrar després d’aguantar el pols que li va fer el seu soci de coalició quan, amb la solemnitat que dona la tribuna del Parlament, el van comminar a sotmetre’s a una qüestió de confiança per tractar d’acorralar-lo políticament. El president es va plantar i Junts va fer la resta.
Aquesta setmana ha pres possessió el nou Gabinet, que ha sorprès a molta gent per la rapidesa amb què s’ha configurat i per la consistència dels perfils, incorporant cares visibles que tradicionalment s’identificaven amb altres espais polítics, com l’històric alcalde socialista de Girona i exconseller Joaquim Nadal, el veterà diputat que va militar a Convergència Carles Campuzano i l’exlíder de Podem a Catalunya Gemma Ubasart. En la forma també hi ha el missatge i està clar que el Govern liderat pel president Aragonès pretén transmetre la seva voluntat d’aglutinar la centralitat política, en línia del que fa el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, sumant actius d’orígens molt diversos. Ho va fer amb Ernest Maragall, que va guanyar les últimes eleccions a Barcelona, o amb l’actual conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, i molts d’altres.
És cert, en canvi, que aquesta visió àmplia del Govern no té correspondència, per ara, amb una majoria àmplia de suports parlamentaris, cosa que obligarà a l’executiu i a ERC a esforçar-se en cada votació para aconseguir els vots necessaris en una inevitable geometria variable, formant unes majories o unes altres en funció del tema i del moment i donant per descomptat que hi haurà votacions que perdran. De dificultats no els en faltaran, encara que una de les coses bones d’aquesta nova etapa és que s’acabarà el soroll al Palau de la Generalitat i la notícia habitual ja no seran les trifulgues entre socis sinó l’acció de govern que duguin a terme totes les conselleries. En el que queda de legislatura, totes les discrepàncies i la pirotècnia política quedaran reservades per al Parlament mentre el Govern governa.
En aquest nou context cal veure quin serà el paper que tindrà cada partit a partir d’ara, especialment Junts, que s’haurà de fer un lloc a l’oposició. Més enllà de la previsible retòrica sobre la rendició i la renúncia a l’objectiu de la independència, jugant amb l’equívoc que només amb Junts ja seríem una república, si se situen al no a tot corren el risc de caure en la irrellevància perquè renunciaran a ser útils en un moment social i econòmic complicat. Una bona prova serà la seva posició en relació amb els pressupostos que va deixar embastats el conseller d’Economia sortint, Jaume Giró, que va defensar sense complexos l’opció de continuar governant.
Després del sisme viscut a l’espai independentista, tothom dona per fet que el gran beneficiat és el PSC. Potser, si demà se celebressin eleccions, guanyarien els de Salvador Illa sense quedar gaire destacats, encara que el seu problema seria la manca de suports per tenir majoria. L’experiència demostra que la sort del PSC depèn de la sort del PSOE a la Moncloa i, tal com estan les coses, el més prudent seria deixar el cava a la nevera perquè Pedro Sánchez governa en minoria i ha tingut patacades sonores a Madrid i Andalusia.
En política, llevat d’excepcions, sempre sol ocórrer el que és més probable que ocorri. A l’espera del paper que adopti Junts, que presumiblement prioritzarà que Esquerra tingui com més derrotes millor, és evident que la falta de majoria al Parlament també es dona en altres àmbits, com el Congrés de Diputats o l’Ajuntament de Barcelona. Potser serà en aquest joc de miralls on la geometria variable farà la seva màgia i s’aprovaran els pressupostos. Exactament el mateix que ja va passar l’any passat.
La pirotècnia política quedarà reservada per al Parlament mentre el Govern governa