Dramàtica falta de metges

Més de 25.000 metges espanyols han sortit del país per treballar fora en els últims deu anys, principalment en altres països europeus, a la recerca de salaris més alts i condicions laborals més bones. És una fugida per escapar-se de la precarietat laboral a què la professió mèdica està sotmesa aquí. L’Estat ha invertit molts diners públics en la seva formació, fins al punt que els professionals espanyols són molt valorats a l’estranger, però en canvi el sistema sanitari espanyol no sap retenir el talent que genera. En paral·lel a la sortida de professionals espanyols es produeix una arribada similar de metges d’altres països, fonamentalment de Llatinoamèrica, per cobrir el buit que han deixat. Aquesta solució, però, no és la millor ni la més sostenible.

Espanya hauria de poder retenir el talent mèdic que propicia i, a més, reformar el sistema d’ensenyament, amb més facilitats per a la formació d’especialistes, perquè els propers anys faltaran molts més professionals sanitaris. No només per cobrir les baixes dels que se’n van, sinó principalment per cobrir els llocs dels metges que es jubilaran per edat. Els sindicats mèdics diuen que Espanya pot perdre entre 70.000 i 80.000 metges per jubilació els propers deu anys.

És inconcebible que el sistema mèdic i el sistema universitari no hagin previst l’enorme forat que s’ha creat en l’atenció mèdica. És un greu error de planificació davant el qual gairebé no hi ha temps per reaccionar. Ara es busquen solucions d’emergència, però el risc és el d’arribar tard. És urgent reunir els responsables sanitaris del país amb les universitats, els col·legis mèdics i els sindicats sanitaris per analitzar el problema en conjunt i adoptar les mesures més adequades. No només es tracta d’accelerar la formació de nous metges, sobretot especialistes, sinó també de dignificar la professió. Posar fi a la dotació pressupostària insuficient –i crònica– de la sanitat pública, malgrat tot, és molt difícil, perquè el creixement de la despesa sanitària és exponencial. Però, mentre això no es resol, tot el pes del sacrifici recau sobre l’esquena dels professionals sanitaris, tant metges com infermeres. L’enorme esforç fet durant la pandèmia de la covid ha suposat un enorme desgast per als professionals sanitaris, que ara, a més, han d’afrontar l’augment de la càrrega de treball que suposa atendre els diagnòstics i els tractaments que es van ajornar aleshores. El malestar en el col·lectiu és molt elevat.

Catalunya és una de les comunitats autònomes que més problemàtica sanitària presenten, com demostra l’augment constant de les llistes d’espera, derivat en gran part del finançament insuficient. La salut pública a Catalunya rep el 3,8% del producte interior brut davant el 6,3% del conjunt d’Espanya i el 7,3% de la Unió Europea, fet que suposa un desajust evident que, de moment, se sosté gràcies a l’enorme esforç i la dedicació dels professionals del sector, que, a més, pateixen un grau elevat de precarietat laboral. Però aquest esperit de sacrifici té un límit i sembla que és a prop. Aquest és el panorama que espera el nou Govern i el nou conseller de Salut, que haurà d’exigir més dotació econòmica en el projecte de pressupostos per al 2023. Com hem dit, però, el problema requereix un diagnòstic global i una solució que involucri tots els sectors implicats.

La sanitat espanyola, i per descomptat la catalana, han acumulat un elevat prestigi del seu sistema de salut, tant el públic com el privat, i aquest és un valor que seria dramàtic perdre a causa d’una mala gestió.

Errors greus de previsió per cobrir les vacants que es produeixen