Presències diferents

Fa alguns diumenges em vaig aventurar un cop més camí amunt per la serra del Montsià. Es tracta d’un lloc en general solitari, atractiu per la seva riquesa tant vegetal com animal. A més, constitueix un fantàstic mirador de la costa mediterrània a l’altura de les Terres de l’Ebre.

Vaig caminar durant diversos quilòmetres, endinsada en una zona boscosa que em defensava de la calor de les hores properes al migdia. Per fi i abans d’emprendre la tornada, em vaig asseure en unes roques a gaudir del silenci –acompanyat del so produït pel moviment d’algunes branques, el cant d’algun ocell–. Vaig beure alguns glops d’aigua i em vaig posar a observar els jocs de la llum que entrava pels buits que deixaven els arbres i que dibuixava tota mena de formes a terra.

De sobte em va arribar el soroll d’una música màquina. Una música discotequera que, en aquell paratge, no només resultava incomprensible sinó insòlita. No va trigar a aparèixer, després del terrabastall, un home que corria, cobert per la suor. Es va aturar un moment davant meu, sense deixar de moure les cames en el punt que havia parat, per preguntar-me, en veu ben alta perquè se sentís per sobre del seu infern rítmic, si jo estava bé. “Fins ara sí”, vaig voler dir, però només vaig contestar que sí. “És que… com que estàs sola...”, va apuntar ell, i he de reconèixer que no vaig entendre què havia volgut dir amb això, o sigui que em vaig limitar a somriure-li i a arronsar les espatlles. Ell va reprendre la marxa mentre jo em preguntava per què no duia auriculars.

Va desaparèixer abans de la meva vista que de la meva oïda. Vaig recuperar en uns minuts l’estat meditatiu en què estava sumida a l’arribada del corredor i vaig riure de la sorpresa que ens havíem provocat tots dos. Vaig riure del fet que a ell li semblés que jo no estava bé –allà asseguda, quieta, en silenci, mirant entre les branques– i que el mateix em semblés a mi respecte d’ell –provocant aquell terrabastall i sense gaudir d’aquella pau i d’aquell silenci que ja en pocs llocs es pot sentir–. Després vaig començar el descens, amb pas suau perquè al bosc li continués semblant que jo no hi era.