Catalunya, 2022

Fa temps que no escric sobre política catalana. Per què? Per cansament i per la sensació que tinc que no hi ha res a fer per redreçar-ne el rumb, a mig camí entre el somieig irreal d’una independència impossible ara per ara i la frivolitat més descarnada. Què cal fer davant aquest desvari? Clavar els peus a la sorra, aguantar amb fermesa i bones maneres, no esverar-se, callar i esperar que el nou escenari, que sobrevindrà tard o d’hora, replantegi el problema en uns termes molt diferents als actuals. A més, els esdeveniments recents no m’han fet variar d’actitud.

Ha passat el que havia de passar. Carles Puigdemont, que ja deu sentir l’alè fred d’una solitud insinuada, ha cremat alguns dels seus darrers cartutxos propiciant la voladura del govern de coalició EsquerraJunts. És cert que la reacció del president Aragonès ha estat hàbil i ràpida, en accelerar la constitució d’un nou Govern amb la inclusió de tres consellers reclutats extramurs del seu partit: Nadal, burgès il·lustrat, de forta convicció catalanista i llarga experiència de govern; Campuzano, que no va al darrere de Nadal en experiència i amb un profund coneixement d’un important sector de l’Administració, i Gemma Ubasart, que aporta l’impuls d’una formació inscrita en la nova política. Però és dubtós que aquesta obertura d’Aragonès serveixi d’alguna cosa quan, des de la presidència d’Esquerra, Oriol Junqueras pontifica –aquesta és la paraula que correspon al seu tarannà abacial– que està disposat a tot excepte a negociar els pressupostos amb Salvador Illa, és a dir, que es conforma a sumar als 33 vots d’Esquerra els vuit dels comuns, la qual cosa l’obligarà a pidolar els vots de Junts per aprovar els pressupostos. Tot menys contaminar-se amb el suport del PSC, que, per a ell, té els vots viciats per una màcula similar al pecat original. És fàcil d’endevinar.

Dit això, no hi ha sortida a curt termini. No hi ha cap altre remei que deixar passar el temps. La sang no arribarà al riu. El dia a dia s’anirà imposant. Els entusiasmes s’agostejaran, el conflicte –que continuarà– perdrà les arestes i, al transformar-se en crònic, tots aprendrem a conviure-hi. Ja no es parlarà de fractura social, perquè la coexistència de dues sensibilitats es veurà com una realitat inexorable, de manera que la ignorància recíproca substituirà l’enfrontament. La decadència econòmica no serà tal, perquè la inèrcia de l’economia catalana i la capacitat d’emprenedoria dels empresaris catalans (de tota mena) superarà les travetes d’una política abstreta i roma. I la impotència política la pal·liarà la iniciativa creixent d’una societat civil que, malgrat haver callat massa temps, començarà a deixar sentir la seva veu. El meu pronòstic no és, per tant, pessimista. Catalunya és molt més que els dirigents actuals, les seves fílies, les seves fòbies, les seves volences i les seves dèries.

I cal què fer des d’Espanya? Esperar i callar, però no d’una manera passiva ni, menys encara, pugnaç, sinó en disposició de parlar, entendre i ajudar. Dialogar, acordar i pactar quan i com es pugui, si es que es pot, però tenint clar que la democràcia no s’esgota amb el fet de parlar i votar, sinó que implica també l’observança de la llei i el respecte a les minories. Tot plegat sense cedir mai competències ni fer concessions contràries a l’interès general, com a preu de suports parlamentaris puntuals, en un tràfic obscè que prostitueix la política i envileix els polítics. El Govern d’Espanya no pot repetir els errors de governs anteriors. Quan arribi el moment, que no és ara, haurà d’assumir la realitat catalana tal com és per afrontar-la amb una doble fortalesa: fortalesa per entendre-la i obrar en conseqüència (la qual cosa exigirà un pacte nacional espanyol previ ), i fortalesa per defensar els interessos generals d’Espanya amb tanta determinació com prudència. I que s’ha de fer mentre no arriba aquest dia, que no és a prop? Viure i deixar viure sota l’empara de la llei, que ens fa a tots lliures i ens iguala a tots. I frenar la llengua.

La impotència política la pal·liarà la iniciativa creixent de la societat civil