La Vanguardia (Català-1ª edició)
Puntualitat sobrevalorada
El president Sánchez es defensava aquesta setmana dels atacs rebuts per la seva impuntualitat en la desfilada del Dotze d’Octubre. “He sortit quan m’ho han dit”. No es va desaprofitar l’oportunitat per ridiculitzar Sánchez amb titulars que podien portar a l’equívoc, amb intencionalitats molt discutibles. “El retard de Sánchez incomoda els Reis”. L’endemà eren els diputats de Vox els que arribaven tard a la intervenció de Sánchez al Congrés. I van ser els de l’altre costat de la trinxera els que van gaudir de la polisèmia de la llengua. “La presidenta del Congrés crida l’atenció als diputats de Vox tocatardans”. Així està aquest país, debatent de manera insolent amb qualsevol excusa, tant és que els preus continuïn disparats o que tinguem una guerra a Europa. Les baralles internes ens impedeixen de veure el bosc.
Els que em coneixen saben que no soc el més indicat per donar lliçons de puntualitat. Sempre arribo tard. Cinc, deu, quinze... vint minuts. Demano disculpes a tots aquells que alguna vegada m’han hagut d’esperar. Us juro que no ho faig a posta. Però esgoto els temps de tal manera que qui arriba esgotat soc jo. També els dic que, per bé que la impuntualitat està molt mal vista, això d’arribar a l’hora està sobrevalorat. A més, matemàticament, és molt més fàcil arribar tard. Per un simple càlcul de probabilitat. Per ser puntual només hi ha una hora. Per no ser-ho, n’hi ha moltes més.
A més, això de la desfilada del Dotze d’Octubre està força vist, gairebé tothom ja espera el paracaigudista que la farà bona. Cada any ve a ser una mica igual i si hi arribes tard tampoc no passa res. De fet, no hi ha gaire novetat en les desfilades militars, siguin del país que siguin i de l’època que siguin. Amb el pas dels anys no han deixat de ser un instrument de propaganda eficaç per als estats.
Per a marxes i desfilades, hi ha també la marxa feixista de Mussolini sobre Roma, de la qual precisament farà 100 anys a final de mes. Aquesta setmana, Liliana Segre, senadora vitalícia i supervivent de l’Holocaust, va presidir la primera sessió de la Cambra italiana. En el seu discurs va recordar el “valor simbòlic d’aquesta circumstància agitada”, preludi de l’elecció d’un veterà postfeixista com a president del Senat. Postfeixista serà algú que arriba tard al feixisme, però a qui li hagués encantat arribar a l’hora.
No voldria de cap de les maneres vincular desfilades militars patriòtiques amb feixisme, que ja sabem que hi ha grans diferències. Allò de desfilar i exhibir soldats, armament i artilleria pesant és propaganda de règims també democràtics. De fet, bona part d’aquest armament ni es farà servir i molts d’aquells soldats, per sort diria jo, es jubilaran sense anar a una guerra. Però per alguna cosa hi ha aquesta tradició i no la de fer desfilar metges, mestres o netejadores. Imagino que continuar traient els exèrcits al carrer per desfilar, o sigui per exhibir, deu tenir els seus beneficis en termes publicitaris.
La desfilada del Dotze d’Octubre està força vista i si hi arribes tard tampoc no passa res
No he hagut de desfilar mai amb cap tropa. No vaig fer la mili, cosa de la qual ara em penedeixo. Coneixent-me, hauria arribat tard als passis de revista, a les jures de bandera, a les desfilades. M’hauria estat impossible recuperar el pas, mil·limètric i compassat, de tota la tropa. Però potser a còpia d’arrestos haurien corregit la meva impuntualitat patològica.
A final de mes canvien l’hora. Faré el propòsit de fer un reset i aprofitant l’hora de més que ens donen, sincronitzar-me més bé amb el món. Però tornaré a fracassar. Al cap d’una setmana recuperaré el meu retard habitual, només que una hora solar més tard. La cabra sempre tira a la muntanya. També la de la Legió.