La batalla tecnològica global

Els actuals canvis en la política mundial no es poden explicar sense prendre en consideració la tecnologia i el seu impacte en la globalització. De fet, la tecnologia mateixa s’ha convertit en un nou camp de batalla en què es juga el lideratge global. Des de fa alguns anys, les tecnologies, especialment les relatives a la digitalització, estan tenint un efecte disruptiu en les relacions geoestratègiques i en les institucions globals.

Si pensem en els trets generals que han caracteritzat la política global dels últims anys, podem comprovar un canvi que té molt a veure amb certa evolució de la tecnologia i la seva regulació. A finals del segle passat, el discurs dominant assegurava un passeig triomfal a la governança més enllà de l’Estat i es basava en una visió més aviat determinista de la tecnologia, de la globalització i de la relació entre totes dues, considerades essencialment positives. La sobirania semblava una realitat del passat, un concepte que hauria de descansar en pau (Herzog). Acadèmics de prestigi asseguraven que les tecnologies de la informació debilitarien les estructures polítiques jeràrquiques, que serien substituïdes gradualment per xarxes de governança, on governaria el saber expert i no els interessos. Les institucions globals i la seva lògica de cooperació s’enfortien. Des del punt de vista pràctic, durant els anys noranta la Xina i Rússia van incrementar la seva participació en les organitzacions internacionals.

L’actual paisatge polític com a conseqüència de l’impacte tecnològic és ben diferent. Quant a la digitalització, hem passat d’un règim liberal i obert a un altre de privatiu i tancat, de la cooperació a la rivalitat. El canvi tecnològic ha convertit la interdependència global en un espai més conflictiu. La concepció territorial de la sobirania ha guanyat importància política.

El nou ordre polític global es caracteritza pel fet que les institucions internacionals perden legitimitat i disminueix l’adhesió dels estats cap a elles. Es verifica un nou repartiment entre conflicte i cooperació, on el primer guanya en relació amb el segon. Contemplem amb una certa sorpresa el retorn de la sobirania, els Estats Units i la Xina estan immersos en una guerra comercial, l’Organització Mundial del Comerç ha vist com se sabotejaven els seus mecanismes per a la resolució de conflictes, hi ha una batalla entre Rússia i els Estats Units per controlar la Unió Internacional de Telecomunicacions, la Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea, l’Organització Mundial de la Salut és acusada de servir als interessos xinesos. En termes generals es podria afirmar que els estats estan menys disposats a compartir la seva sobirania en institucions globals, competeixen amb més intensitat per la influència i contesten cada vegada més els límits entre els interessos propis i els comuns quan es tracta de dur a terme accions regulatòries.

Aquesta fragmentació es posa de manifest especialment en l’espai digital. La idea d’una internet oberta en què la informació i l’opinió flueixen lliurement ha deixat d’aparèixer com una promesa i suscita més aviat desconfiança, fins al punt de ser percebuda fins i tot com una amenaça davant la qual cal posar en marxa els recursos sobirans dels estats (atesa la possible ingerència d’altres) o la protesta individual (contra allò que s’ha anomenat “capitalisme de vigilància”). No són únicament reaccions d’estats autoritaris sinó de governs democràtics que es resisteixen a acceptar el model americà de llibertat d’expressió i regulen contra els discursos de l’odi o la invasió de la privacitat.

L’ideal d’una internet liberal, tan poc regulada com sigui possible, ha anat perdent suport en les últimes dècades. El Govern xinès va reaccionar als noranta establint l’anomenada “gran muralla de foc”, que li permetia inspeccionar les comunicacions i bloquejar dominis; Rússia va crear el que alguns han denominat “un teló d’acer digital” per protegir-se d’interferències exteriors, i la Unió Europea té avui un sofisticat marc legal i regulatori. En cadascun d’aquests casos, encara que coincideixin els termes, amb ells es designen unes relacions molt diferents entre Estat i ciutadania, amb diverses implicacions per a la democràcia; el que comparteixen és una aspiració similar d’autoritat sobre els processos digitals i una desconfiança cap al seu desenvolupament descontrolat.

Per descomptat que constatar aquest canvi no vol dir que internet fos abans un àmbit sense dominació. El model liberal d’economia de mercat per a la governança digital de fet afavoria els interessos nord-americans i debilitava els dels països menys desenvolupats. El lideratge tecnològic nord-americà ha anat acompanyat des del principi per la pretensió d’establir els estàndards industrials. El desafiament de regular la interdependència es barrejava amb la preponderància de determinats interessos econòmics i estatals. Amb la digitalització passa una cosa similar al que passa amb les institucions globals: que no són instruments políticament neutrals sinó que reflecteixen la distribució asimètrica del poder en el moment en què es van establir.

L’actual conflictivitat entorn de la tecnologia té molt a veure amb aquesta constatació. El que podia semblar una administració benèvola d’internet va deixar de ser considerada així a partir de les revelacions de Snowden el 2013. Si els Estats Units es van convertir en un poder hegemònic que es creia capaç de regular internet i dominar l’ordre digital global, des de principis d’aquest segle, tant Rússia com la Xina i la Unió Europea han contestat aquesta asimetria de diverses maneres i amb estratègies pròpies. La fragmentació de l’espai digital obeeix a un intent per redistribuir d’una manera més equilibrada les cartes del poder i posa de manifest el lluny que som d’un bé públic global en matèria de digitalització.

L’ideal d’una internet tan poc regulada com sigui possible ha perdut suport en les últimes dècades

La fragmentació de l’espai digital és un intent per redistribuir d’una manera més equilibrada el poder