El teu fill és transsexual (o potser no)

Pretenia escriure només de Celso Arango, que és cap de psiquiatria juvenil del Gregorio Marañón, quan de sobte vaig veure el vídeo viral de Jamie Lee Curtis en què l’actriu defensa com una lloba la seva filla. Ruby va néixer mascle però el juliol del 2021, amb 25 anys, es va declarar públicament transsexual, i des d’aleshores la seva mare lidera una mena de croada contra la transfòbia.

Al psiquiatre, d’altra banda, se l’ha vist i llegit aquests dies en diversos diaris. En cada entrevista mostra preocupació perquè cada vegada més adolescents passen per la seva consulta, segons explica, creient que són trans quan en realitat no ho són. Arango arriba a dir que hi ha una “moda”.

Servidora, que continuava tenint al cap les paraules del psiquiatre, va pensar que qui tenia més raó, si Arango o Curtis. A qui li donem l’altaveu? És oportú situar-los al mateix nivell ara que a Espanya es discuteix la llei trans, molt ideològica, i per la qual una raonada discrepància ha fet que el feminisme clàssic hagi estat atacat per un munt de haters?

Vaig dubtar, tot i que no gaire. La meva conclusió: Celso Arango, en el que domina, té raó. I Jamie Lee Curtis, també.

Enmig d’una onada planetària de discursos d’odi, ens anima sentir algú tan popular com Jamie Lee Curtis expressantse de manera tan vehement contra una discriminació. Ara es diu transfòbia, però n’hi ha a desenes, lamentablement. El més trist és que la por de què parla en aquest vídeo, el de les persones com la Ruby, és real. Davant això, evidentment només podem posar-nos de part seva, igual com davant qualsevol atac als drets humans.

“Tinc una filla trans. Hi ha amenaces contra la seva vida, només per existir com a ésser humà. Hi ha gent que vol aniquilarla, a ella i a gent com ella”, explica Jamie Lee Curtis al vídeo de la cadena Ser. “El nivell d’odi... És com si no haguéssim après del feixisme, com si no haguéssim après quin és el resultat d’això. L’extermini d’éssers humans. És aterridor”.

Tot i això, que la valenta mare Jamie mereixi el nostre aplaudiment no significa pas que esquivem un altre aspecte capital. Tornem al psiquiatre del Marañón. Arango en absolut nega la disfòria de gènere, que és el que senten les persones la identitat de gènere de les quals difereix del sexe assignat en néixer o de les característiques físiques relacionades amb el sexe. En aquests joves estan totalment justificats els tractaments farmacològics. La disfòria existeix, insisteix, i s’ha de despatologitzar, sí, però en els casos en què és real. A la unitat d’hospitalització del Marañón s’ha passat d’un o dos adolescents a l’any que deien que eren trans a un 15% dels ingressats. “No és una xifra que es correspongui amb la realitat”, afirma Arango.

Recerca immediata de resposta, gratificació, variabilitat, canvi... Segons el psiquiatre, totes són característiques de l’adolescència que poden conduir que el menor arribi a una conclusió que no és, irreversible. Cal anar a moltes consultes, esperar, escoltar, fer diagnòstics diferencials i llavors, i només llavors, actuar. L’autodeterminació de gènere que preveu la llei trans estableix un automatisme que se salta tots aquests passos.

Arango o Curtis. Curtis o Arango. Els dos raonaments són compatibles.

Al cap de psiquiatria juvenil del Marañón li preocupa la ‘moda’ dels menors trans que no ho són