La Vanguardia (Català-1ª edició)
Històries de la fira que governa el llibre
Dels llibreters renaixentistes al present, passant per la guerra freda
No era fàcil comerciar amb llibres fa cinc-cents anys. Els llibreters que assistien a la fira de Frankfurt, a la primavera o a la tardor, havien d’anar amb compte pels camins, no fos cas que els bandolers els assaltessin el carro. Per això alguns preferien desplaçar el seu material en barques, dins de barrils, pel Rin i després pel Main. Perquè, malgrat els inconvenients, a la fira hi distribuïen el seu treball, amb impressors de la ciutat com Peter Schöffer, d’altres de llocs llunyans, com el mític venecià Aldo Manuzio.
Frankfurt tenia alguna cosa per ser un focus irradiador del llibre, no en va era la ciutat important més pròxima a Magúncia, on Gutenberg va crear la primera impremta. Però amb el pas dels segles el seu atractiu comercial es va esllanguir, i la seva capitalitat llibretera a Alemanya va donar pas a la de Leipzig. tot i això, després de la Segona Guerra Mundial i la partició d’Alemanya, Leipzig va quedar al costat comunista de l’RDA. I quan l’Alemanya democràtica va voler restablir la seva “diplomàcia tova” cultural, i va llançar un missatge que després de l’horrible parèntesi nazi tornava a apostar pel llibre i la cultura, Frankfurt va ser la ciutat triada.
La nova fira del llibre del segle XX va obrir les portes el 1949, amb 20 editorials alemanyes que van presentar més de 8.400 títols i van atreure 13.000 visitants. Ràpidament es va internacionalitzar, i als cinquanta ja era la destinació anual preferida dels grans editors francesos, britànics o nord-americans, que col·lapsaven els grans hotels de la ciutat mentre compraven i
Espanya va mostrar modernització el 1991 i Catalunya va brindar una gran festa el 2007
venien drets de publicació i pactaven coedicions. I, a més d’aquests privilegiats, també els petits editors, llibreters, distribuïdors, agents literaris, scouts (i també, esclar, autors); l’ecosistema del llibre sencer es donava i es dona cita allà sota els auspicis de l’Associació d’Editors i Llibreters alemanys.
Sempre hi havia un “llibre de l’any” que cridava l’atenció i generava una allau de traduccions, com va passar el 1959 amb El timbal de llauna, de Günter
Grass, o en anys posteriors amb El nom de la rosa, d’umberto Eco; Tot un home, de tom Wolfe, o L’home que parlava als cavalls a cau d’orella, de Nicholas Evans. trobada atenta a l’aire sociopolític de cada època, el 1968 cohn-bendit va liderar els aldarulls que van obligar a tancar part del recinte. Als noranta constituiria un fòrum de debat sobre el cas de Salman Rushdie, i va generar l’exclusió temporal dels representants iranians.
Peter Weidhaas, que la va dirigir del 1974 al 1999, apuntava raons de l’èxit de la fira. Als editors els ofereix l’experiència anual per excel·lència. Acull les novetats tecnològiques i anuncia les tendències lectores. A part dels intercanvis comercials, afavoreix el debat intel·lectual, als seus espais i pels llibres que mostra.
Des dels anys setanta la fira ofereix un pavelló a una literatura convidada. Es fixa així el “tema central”, que amb diversos mesos d’antelació és atès per les editorials alemanyes –i després internacionals–, i durant els dies d’obertura atreu periodistes i el públic visitant. Les de França, el Japó, Mèxic, el brasil, Irlanda, la Xina, corea del Sud, Indonèsia, Geòrgia, món àrab, Nova Zelanda i el canadà han estat algunes literatures convidades al llarg dels anys.
Espanya hi va comparèixer per primera vegada el 1991. En el zenit del govern socialista de Felipe González, pocs mesos abans de l’any crucial del 1992, es va buscar brindar una imatge forta de modernitat i recuperació cultural del país després del llarg període de la dictadura. un pavelló dissenyat per Alfredo Arribas va representar una arena taurina plena de sorra. Entre els convidats, personalitats emblemàtiques de l’anomenada “nova narrativa espanyola” de la democràcia, d’Eduardo Men