Classes de rus

AXènia Dyakonova acosta el lector català a la sensació d’omnisciència del lector anglòfon

l catalanòfil Ko Tazawa, traductor del Tirant lo Blanc o Rodoreda al japonès, no li agradava la metàfora del pont entre cultures. Deia que els ponts són llocs de pas i que ell feia estades. Tazawa, autor dels diccionaris catalàjaponès i japonès-català, exercia de divulgador en tots dos sentits, fins al punt de publicar en català llibres sobre cultura nipona i en japonès llibres sobre Gaudí, o altres temes tan actuals avui mateix (sí, avui) com El Reial Madrid i el Barça, l’origen de la rivalitat (2013). Tant se val si fan de pont com de finestra. La qüestió és que algunes persones viuen immerses en dues cultures alhora i les comparteixen. Són traductors d’ells mateixos. Nabokov, rus i anglès; Kundera, txec i francès; Beckett... Els exemples sovintegen en totes les llengües majoritàries, i també en català. Llegir en la nostra llengua qualsevol text de Matthew Tree sobre l’Anglaterra de Margaret Thatcher, l’epíleg de Simona Skrabec a la novel·la que Peter Handke havia publicat el 1972 després del suïcidi de la seva mare eslovena ( Infelicitat perfecta, Accent, 2020) o l’autobiografia formativa de Joan-Daniel Bezsonoff a Una educació francesa (L’Avenç, 2009) és un luxe que ens acosta a la sensació d’omnisciència que pot tenir un lector anglòfon. Tant de bo poguéssim llegir en totes les llengües del món, però res no és comparable a rebre classes particulars d’un professor natiu.

He retrobat aquesta sensació agradable llegint El conte de l’alfabet de Xènia Dyakonova (L’Avenç, 2022). Dyakonova, nascuda a Sant Petersburg quan encara es deia Leningrad (1985), es va traslladar a Barcelona als disset anys, ha fet la seva formació universitària a la UB i ha publicat dos poemaris en llengua catalana, a banda d’articles i traduccions de Txèkhov, Tolstoi, Dostoievski o Bulgàkov. Ara recull i amplia la sèrie de 33 articles que va dedicar a les 33 lletres de l’alfabet ciríl·lic, tot demostrant que l’abecedari és una bona porta d’entrada a qualsevol cultura. A la desena, la I d’intel·liguèntsia, matisa que no vol dir elit intel·lectual. A l’onzena, la I kràtkaia (breu) desvela que el ieti, l’home de les neus, en l’imaginari rus no és abominable, sinó bonifaci. La setzena és la O d’ótxestvo (patronímic) i li permet explicar com és que tot ciutadà rus té tres noms oficials: el propi, el patronímic (nom del pare amb sufix masculí -ovitx o femení -ovna) i el cognom. La dissetena, la P, li permet parlar de podstrótxnik (traducció escrita sota les línies, ergo literal), la traducció poètica en prosa, associada en rus a la falta de gràcia i de talent. O exemplifica la 23a, la X (kha, com una hac aspirada), amb la paraula khamstvo per explorar els matisos d’una mala llet molt freqüent a Rússia que Serguei Dovlàtov va titllar de paraula intraduïble en un article homònim.

Un llibre ideal per combatre la russofòbia.