PER L’ESCAIRE

De petit em van instal·lar un petit far a la bici que s’encenia per mitjà d’una dinamo que havies de connectar a la roda davantera. Com més fort pedalaves, més energia produïa la dinamo i més creixia el feix de llum que el far projectava. Si deixaves de pedalar, en canvi, minoraves la velocitat de la bici i el fanalet s’anava apagant, a poc a poc. La possibilitat de transformar el pedaleig en llum, per mil vegades que me n’hagin explicat la mecànica, em segueix semblant meravellosa, encara avui dia. Però si ens aturem a observar altres fenòmens de l’actualitat més ordinària, veurem que aquesta mena de metamorfosis prodigioses, que transformen accions en estats d’ànim i estats d’ànim en accions, són el nostre pa de cada dia.

Mireu l’estiu del Barça, per exemple. Amb una admirable resolució, la directiva rebutja el finançament condicionat que li ofereixen per sortir del pou econòmic i aconseguir trobar-ne per altres vies, multiplicat. La direcció esportiva resol en setmanes un reguitzell d’operacions espectaculars al mercat de fitxatges. El club en fa les presentacions setmana rere setmana i els mitjans ho retransmeten i amplifiquen a tots els racons del món. El resultat intangible, com el feix de llum de la bici, és el retorn de la il·lusió, que és la benzina que manté viva una afició. El resultat tangible és una mitjana d’assistència a l’estadi superior als 80.000 seients per partit. I que les dobles W s’exhaureixin a les botigues.

Cada acció desafortunada reforça el desencís de l’anterior fins a convertir-se en angoixa

Mireu el partit de dimecres, entre el Barça i l’Inter de Milà, també. Un extrem barcelonista aconsegueix driblar el lateral, arriba amb la pilota a la línia de fons i la centra amb perill a l’àrea petita. La graderia rugeix. Un minut després, un migcampista aconsegueix arrabassar la pilota del rival amb un tackle magnífic. La rauxa de les accions es tradueix en esclafits d’entusiasme de l’afició, que reforça de nou l’autoestima dels futbolistes. A la segona part, en canvi, el mateix extrem prova un regat i no se’n surt, passa la pilota enrere, cap a un company que la centra en diagonal cap a l’àrea, una mica a la desesperada, i el davanter centre, quasi d’esquena, ni tan sols pot atendre a la rematada. Cada acció desafortunada reforça el desencís de l’anterior fins a convertir-se en angoixa, també compartida i amplificada per l’estadi.

Tens un equip quan aconsegueixes que la llum del fanalet no s’apagui mai del tot, encara que no sempre pedalegis amb la mateixa força. Es fa a base d’acumular accions encertades i de saber reservar-se quan les cames fan figa. D’això Xavi, el jugador, n’era un mestre. Quan ho sàpiga transmetre als jugadors, veurem la llum. I el clàssic de demà és una gran oportunitat per

agafar embranzida.