La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vida després
“Al waterpolo gairebé tots vam estudiar: vam aprendre dels errors d’altres”, diu Dani López Pinedo
El que és meravellós d’aprendre alguna cosa és que ningú no ens la pot arrabassar
BB King
–Miri, aquesta és la meva aula –em diu Dani López Pinedo (42)–: m’hi passo les tardes dels dimarts.
I amb el dit assenyala una sala de la tercera planta de l’edifici d’EADA, a l’Eixample de Barcelona.
I per aquells passadissos es mou, pels corredors de l’Escola d’Alta Direcció i Administració, ja que tot això dels estudis –cursa un postgrau de Recursos Humans– s’ho ha pres molt seriosament. I ben fet que fa. Dani López Pinedo entén que hi ha vida després d’aquells cops de pilota.
(De fet, ja ho entenia abans, quan parava pilotes en una piscina de waterpolo; no li ve de nou.)
Dani López Pinedo entén que als trenta anys o, en el seu cas, als quaranta, la bombolla on ha estat bracejant es desinfla, i llavors l’esportista d’elit surt a un forat fosc i profund, un forat que abans havia interpretat com un futur llunyà i que ara, de cop i volta, és el present.
Un abisme de mig segle, que és el que ve a continuació. Mig segle o més; va, siguem optimistes a la vida.
(Durant gairebé 15 anys, Dani López Pinedo ha estat el porter de la selecció espanyola de waterpolo i el Mur del CN Barceloneta: té podis en Mundials i Europeus i ha guanyat 15 Lligues consecutives; es retirava aquest juny.)
–I llavors? –li pregunto.
(Al final ens hem assegut en una aula; Dani López Pinedo sembla el meu professor: em parla i prenc notes tal com raja.)
–A veure, crec que els esportistes hem canviat. En el waterpolo amb prou feines hi ha classe mitjana. Als trenta anys, o has aconseguit arribar a la selecció o entens que no viuràs d’això. I a la selecció només hi arriba una elit molt menor.
–I llavors? –li insisteixo.
–Els més veterans tenim la responsabilitat d’explicar als esportistes joves que han de pensar en alguna cosa més que en l’esport. I hi ha moltíssims plans formatius perquè no es quedin sense fer res. Jo faig xerrades al Barceloneta (és el responsable de Recursos Humans del club), parlo amb els nanos i amb els pares. En el waterpolo hem tingut referents, jugadors que han fet carrera fora de la piscina. De fet, vam perdre Miki Linares perquè va preferir ser metge (es va retirar als 23 anys). Alberto Munarriz és enginyer. Marc Larumbe també...
–Però la generació que els va precedir a vostès...
–Devem molt als nostres antecessors i als seus errors. Maradona tornava com tornava, el posaven sota la dutxa i a jugar. Ara si fas una copa surts retratat en tots els mitjans...
–Així doncs, l’esport d’elit no és una trampa?
–En el waterpolo, no. La realitat de l’esport olímpic és la que és, i el més normal és que no t’hi guanyis la vida. Una altra cosa són altres esports on sí que hi ha més diners. Allà sí que hi pot haver trampes. –I vostè com va entrar en el waterpolo? –Al darrere de tot això hi havia la Tere, la meva mare. –...?
–La meva mare tenia més de trenta anys i no sabia nedar, i llavors va decidir que en volia aprendre i es va apuntar a la piscina de la nostra escola, els Maristes de les Corts. Jo l’acompanyava i també nedava, i així ens ho posàvem fàcil. Jo era el fill de la Pinedo! Després un professor va muntar un equip de waterpolo i m’hi vaig ficar, amb 12 anys.
–I sempre havia volgut ser porter? Miri que el porter no marca gols...
–Juan Ramón Jiménez, el meu primer entrenador, era el que decidia. Si el nen nedava bé a braça, significava que tenia cames i valia per ser porter.
–I li agradava?
–No em vaig rebel·lar mai. Entenia que
“La meva mare tenia 30 anys i no sabia nedar; va decidir aprendre’n i l’acompanyava; així vaig començar”
era millor a la porteria que en qualsevol altra posició. I hi havia una cosa que m’agradava...
–Què?
–Si falles, ho pagues tu. I si l’encertes, es veu molt. I com m’agradava salvar el company!
–I què fa ara?
–Ara animaré la Núria, la meva dona, que neda llargues travessies. I veuré la Paula, la meva filla de 8 anys, que ja ha començat amb el waterpolo, tot i que això no ha estat cosa meva, eh? La va captar el CN Sabadell!
I s’acomiada a correcuita. Puja a la seva gran moto per anar a recollir la nena, que de seguida surt de l’escola.