On és l’autocrítica a la UE?

La UE afronta una emergència energètica. Així que només es pot intentar trampejar l’hivern i provar de suavitzar els impactes econòmics i socials que, probablement, persistiran durant el 2023. Sens dubte, és raonable que es prioritzi la recerca de solucions a molt curt termini, tot i que això no justifica certes improvisacions que posen en risc inversions i indústries que són clau per al futur de la transició energètica. I més quan, pel que fa les solucions a mitjà i llarg termini, Brussel·les afirma que cal accelerar l’esmentada transició.

Certament, hi hauria poc o res a objectar a aquest últim punt si no fos perquè la UE està defugint qualsevol autocrítica sobre la seva part de responsabilitat en la crisi actual. No tots els nostres mals són imputables a la guerra d’Ucraïna, de manera que hi ha dubtes fundats sobre si les bases de la transició energètica a Europa són prou sòlides perquè l’esmentada acceleració sigui una mica més que l’expressió d’un desig.

Amb massa freqüència proclames i realitat no van de bracet a la UE. Per exemple, des de fa anys Brussel·les desenvolupa el concepte d’autonomia estratègica. Aquest es refereix a la capacitat dels Vint-i-set per actuar de manera autònoma, és a dir, sense dependre d’altres països, en àrees vitals que van des de la defensa fins a l’economia i els valors democràtics. Òbviament, el concepte també inclou el tema de l’energia, molt particularment el de la seguretat energètica. Però quina és la situació real de l’autonomia estratègica de la UE referent a la manufactura de panells solars i de bateries per a vehicles elèctrics, dues de les tecnologies bàsiques de la transició energètica? La resposta no pot ser més preocupant.

En el cas dels panells solars, resulta que la capacitat mitjana de manufactura a Europa és d’un 2,8% del total mundial, mentre que la seva demanda s’aproxima a un 16,8%. Una cosa que contrasta amb els números del primer fabricant, la Xina, que se situen prop d’un 84% i un 36,4%, respectivament. Pensareu que tan sols és una qüestió d’inaugurar fàbriques molt de pressa. Però no és així. Perquè Europa no controla gens la cadena de subministrament, clarament dominada per la Xina. Així doncs, els percentatges (referits al total global) de manufactura dels diversos components que integren l’esmentada cadena són: silici policristal·lí (8% Europa versus 79,4% la Xina), oblies (0,5% vs. 96,8%), cèl·lules (0,6% vs. 85,1%) i panells (2,8% vs. 74,7%). I si parlem de la fabricació de bateries per a vehicles elèctrics, resulta que actualment les empreses xineses

No tots els mals són imputables a la guerra: no s’avança en la transició energètica

acaparen un 56% del mercat global, seguides per les sud-coreanes (26%) i les japoneses (10%), amb la particularitat que el gegant asiàtic controla la majoria de les baules de la cadena de producció.

De vegades sorgeix el dubte: de veritat la UE vol liderar la transició energètica? O tan sols es tracta d’un discurs eminentment polític?