Coses bones i coses dolentes

De l’Ajuntament de Barcelona, com de qualsevol altre, poden dir-se coses bones i coses dolentes. Entre les primeres, que fa quatre anys, quan Joan Subirats, avui ministre d’Universitats, exercia com a comissionat municipal de cultura, va crear i va impulsar la primera Biennal de Pensament (ignorant, per cert, les poc pensades objeccions d’un regidor postconvergent). Aquest esdeveniment intel·lectual i ciutadà, en què el 2018 van participar en directe unes 20.000 persones, va deixar imatges per al record, com una plaça Joan Coromines atapeïda de participants en xerrades i debats. Una altra cosa bona que pot dir-se és que el 2020 se’n va celebrar una segona edició, desafiant les restriccions de la pandèmia. I una tercera cosa bona és que aquest any, des de dimarts fins avui diumenge, la Biennal ha omplert altre cop places i carrers de la ciutat, amb extensions a València i Palma, una altra prova de la pertinència de la iniciativa.

Sempre ha estat molt recomanable, pensar. En primer lloc, perquè és una facultat de gran utilitat per caminar per la vida esquivant contratemps i mirant de progressar. En segon, perquè el pensament és una activitat que pot abordar-se, a diferència de tantes d’altres, amb gairebé completa llibertat. I, en tercer, perquè, com va sentenciar Descartes (“cogito, ergo sum”), la condició humana es verifica gràcies al pensament.

Sempre ha estat molt recomanable, pensar. I, ara, encara més. Perquè vivim immersos en una incertesa de moltes cares, entre les quals destaca la cara embotida i amenaçadora de Putin, flanquejat pel seu aparell militar i els seus tambors de guerra. (“El so del tambor dissipa el pensament –ens va advertir Joseph Joubert–. És per això que es tracta

La Biennal de Pensament ha arribat, consolidada, a la tercera edició

d’un instrument eminentment militar”). I encara en l’improbable cas que aquest fill del KGB deposés les armes, la incertesa persistiria, mostrant-nos algunes de les seves cares alternatives. Per exemple, la crisi climàtica, l’avanç dels populismes per damunt de la democràcia o la creixent desigualtat. O, per exemple, l’estesa, omnipresent i molt nociva estupidesa, que és fruit de la incultura i d’uns temps accelerats i superficials, en què s’ha oblidat que ja Ciceró titllava d’estúpids tots els qui intentaven excusar una ensopegada vital dient: “No vaig pensar en aquesta possibilitat”.

Cal pensar. Cal fomentar i divulgar el pensament. Cal fer-ho amb amplitud de mires, deixant de banda la temptació partidista. Per això és important que la Biennal abordi els debats actuals sense apriorismes ideològics, fomentant el debat i la síntesi, i no pas la doctrina. Fer-ho d’una altra manera podria portar-nos a deixar de dir coses bones de l’Ajuntament i a dir-ne alguna de dolenta.