La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un museu per canviar de rumb
La celebració del 25è aniversari del Museu Guggenheim està servint aquests dies a Bilbao per fer un exercici retrospectiu i retrobar-se amb la vila industrial, grisa i inhòspita que un dia va ser. El relat entorn del miracle de la transformació urbanística, econòmica i social de la ciutat torna, i ho fa amb un consens generalitzat entorn del paper del museu com a projecte emblemàtic i catalitzador d’aquesta metamorfosi. Aquest relat, malgrat tot, oblida sovint una transformació paral·lela en el pla cultural impossible d’entendre sense aquesta fita.
L’experiència de la galeria Carreras-Múgica, ubicada als voltants del museu, és eloqüent del “canvi radical” que va suposar en l’àmbit cultural l’arribada del Guggenheim. “Vam obrir tres anys abans que el museu i sempre vam donar suport al projecte, però no vam obrir pel Guggenheim. Ho vèiem com a una cosa llunyana i, sincerament, ni de lluny no ens imaginàvem que seria el que ha estat. Ningú no ho preveia.
Abans de la inauguració, quan algú visitava un estand nostre, per exemple, a Colònia, vinculava Bilbao amb la indústria o amb el terrorisme. En cap cas no els sonava per l’art. De sobte, després de la inauguració, anaves a París i veies que el que no havia estat ja a Bilbao estava a punt d’anar-hi. Va ser un abans i un després. Avui continua sent una destinació molt atractiva i continua acostant els professionals que coneixem en fires d’arreu del món”, assenyala Ignacio Múgica, cofundador de la galeria.
L’èxit del museu dissenyat per Frank Gehry va ser immediat. La ciutat amb prou feines va trigar tres anys a recuperar la inversió pública inicial, i el nombre de visitants va arribar a quadruplicar les previsions més optimistes. La seva obertura va ser el punt principal d’un plantejament de rehabilitació de la ciutat que va provocar que, durant dues dècades, s’assistís a una frenètica inauguració de projectes. La cultura era un instrument més per aconseguir la metamorfosi d’una ciutat deprimida per la crisi industrial i l’assot del terrorisme, però la seva contribució acabaria sent capital. Des que es va inaugurar ha rebut 24 milions de visitants (un 65% estrangers), un èxit rotund per a una ciutat que era fora del circuit internacional de l’art.
Miguel Zugaza va viure el desembarcament del Guggenheim en aquell Bilbao de finals dels noranta mentre era, com avui, director del Museu de Belles Arts de Bilbao, abans de dirigir el Museu del Prado entre el 2002 i el 2017. Reivindica l’aportació cultural del museu i l’impacte en el conjunt del context artístic: “Per sobre del clamorós èxit de l’experiment socioeconòmic que ha significat, crec que és hora de reconèixer en el Guggenheim també el singular projecte cultural i d’art que el sosté. Orientat principalment cap a la projecció exterior i cap a la creació d’un nou imaginari de la ciutat en el futur, després dels seus 25 primers anys d’existència també podem valorar el beneficiós impacte en el context cultural i artístic més pròxim”.
El director del Museu de Belles Arts de Bilbao, que ara afronta una ambiciosa ampliació sota el guiatge de l’arquitecte Norman Foster, rei
vindica “el paper educatiu que ha tingut l’ambiciós i obert programa d’exposicions i activitats públiques” o “la creació, amb el genial
El museu Guggenheim compleix un quart de segle com a emblema d’una metamorfosi urbana que, en el pla cultural, va multiplicar les opcions i la projecció del País Basc
edifici que el conté, d’un patrimoni d’art propi, per mitjà de la seva incipient col·lecció, que arrela la identitat del museu en la història de l’art i en la seva comunitat”.
Zugaza considera, a més, que el museu ha exercit d’“autèntic far”, que ofereix “una inèdita visibilitat internacional a una de les escenes artístiques estatals més dinàmiques i a la riquesa de plataformes institucionals i privades que completen el mapa de l’art a la regió”. Un punt en què coincideix Ignacio Múgica: “Ha permès que el que era a l’ombra pugui sortir a la llum. No és només l’edifici, els qui ens visiten poden conèixer la història de l’art basc, amb Chillida i Oteiza al capdavant, i obrir la porta a altres artistes increïbles”.
Abans que el Guggenheim obrís les portes, Eduardo Chillida ja havia esbossat el seu gran somni: un espai on poguessin descansar les seves escultures i on la gent “caminés entre elles com per un bosc”. El Museu Chillida Leku d’Hernani, no obstant això, obriria per primera vegada les portes tres anys després.
Reobert el 2019 després de diversos anys d’aturada, la seva directora, Mireia Massagué, subratlla l’aportació del Guggenheim de cara a “posicionar la cornisa cantàbrica, abans coneguda per la seva gastronomia, com un referent dins de l’art contemporani i una destinació cultural de gran qualitat”. Massagué reivindica la xarxa que forma el museu bilbaí juntament amb el mateix Chillida Leku, el Museu de Belles Arts de Bilbao i la seva “importantíssima renovació”, la “reconfiguració” de l’Artium de Vitòria o el Centre Botín de Santander.
L’obertura del Museu Guggenheim va estar acompanyada de molt d’escepticisme, no només en el pla polític, sinó també en el terreny artístic. L’escultor Pello Irazu va viure des de Nova York, on es va establir durant la dècada dels noranta, l’arribada del Guggenheim a aquell Bilbao en transformació. Recorda els debats que va suscitar el projecte i els vinccula amb el contrast que suposaava per al panorama artístic bascc: “El model que portava el Gugggenheim era una mica mar rcià respecte al magma que hi havia entorn del context de l’art i els artistes bascos. Representtava un model d’institució cultuural que aquí no hi havia. En eel seu projecte d’expansió, el Guuggenheim buscava un lloc on establir-se a Europa i les administracions basques van veurre l’oportunitat de poder transformar Bilbao i Euskadi per mitjà d’un tractor economicocultural”.
Irazu considera que el Guggenheim “ha trobat el seu lloc com a museu en una societat que ha deixat enrere
el seu passat industrial i s’ha transformat a poc a poc en una societat de serveis”. “Amb el pas del temps, a més, la societat basca l’ha convertit en un símbol propi, no només per la identificació amb l’edifici de Gehry, una fita de l’arquitectura al segle XX, sinó també perquè li ha ofert una plataforma impagable de consum cultural. Respecte al context artístic, li ha costat de ser porós, però la seva relació actual amb els artistes bascos ho és. Per mitjà del programa d’exposicions i de múltiples iniciatives, és en una posició molt més pròxima i permeable, tot i que sempre hi haurà crítiques sobre el model comissarial que representa”, afegeix.
El mateix Irazu va ser protagonista el 2017 d’una exposició pròpia que va permetre que el seu treball gaudís d’“una visibilitat incomparable”: “Exposar en el Guggenheim Bilbao, vulguis o no, et valida i posiciona en un lloc més institucionalitzat. Simbòlicament té la seva importància. Va ser un projecte d’exposició amb tota la capacitat del museu al teu favor. La meva experiència, gràcies a la comissària Lucía Agirre, no va poder ser millor. També he d’assenyalar que el Guggenheim t’exigeix. No és una tasca fàcil respondre al repte que suposa”.
Un quart de segle després de la inauguració, Kirmen Uribe assisteix com a escriptor-resident a la Universitat de Nova York a aquest exercici retrospectiu que està exigint el 25è aniversari del Guggenheim. “Vam créixer amb aquest museu, el museu ens va fer. Com a persones i com a país”, indica. Uribe reivindica el relat d’aquesta transformació i, sobretot, posa en relleu el canvi que ha suposat per a una societat que abans era coneguda més aviat pels estigmes de la violència i que avui, en canvi, vol projectar-se a través de tots els seus museus, del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià o també de creadors amb vocació internacional: “Ens hem de convèncer que la cultura ens fa visibles al món”.