La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Frenkisme’
El Barça va retirar ahir de circulació per un temps aquella frase de Jorge Valdano que diu que el futbol és un estat d’ànim. L’equip blaugrana venia d’arrossegar les cames i l’ànima al Bernabeu i de sobte es va desencadenar davant el Vila-real com volent dir que el defalliment i la pal·lidesa eren transitoris. El veredicte encara no pot ser optimista perquè fan falta més partits per corroborar la bona impressió, però golejar el Vilareal no és qualsevol cosa.
Van contribuir a la gran nit dos aspectes: l’actitud de l’afició del Camp Nou, que va rebre l’equip sense retrets podent ferlos (73.261 espectadors és una gran xifra un dijous nocturn), i una alineació vigorosa en què Koundé va apuntalar, Lewandowski va brillar i Frenkie de Jong va dirigir.
Frenkisme
Com a nom per a un moviment sona fatal, però som uns quants (perdó per la inconcreció, no tenim cens i hi ha hagut moments de clandestinitat) els que sempre hem cregut en De Jong. No ha estat ni és fàcil ser frenkista. Hem estat tractats amb incom
prensió perquè reivindicar un futbolista a través del que imagines d’ell més que pel que ofereix és d’il·lusos en un món, el del futbol, governat per les certeses. En defensa del neerlandès i els seus abnegats seguidors, cal recordar que la posició que sempre ha volgut ocupar és la de pivot. Però no la va reclamar mai com fan les figures consentides. Es va adaptar al que li demanaven pel bé de l’equip i es va convertir en interior sense serho per naturalesa. Va fer de fus
El club va fer tots els possibles per vendre’l; des d’ahir és el pivot titular
ter quan ell és torner fresador.
Si De Jong va meravellar el món al seu dia i va despertar l’interès del Barça (i del Manchester City, i del PSG, atenció a la terna) és per com superava les primeres dues línies de l’adversari, a través de la seva potent gambada o utilitzant el seu cos amb fintes plenes de sang freda en situacions d’estrès. Era un espectacle. Aquell Ajax de què va formar part que va profanar el Bernabeu sonava com els Strokes quan van començar, joves i insolents, també avantguardistes. Un holandès es traslladava d’Amsterdam a Barcelona. Prometedor.
Ha costat, però De Jong va donar ahir per fi aquest aire modern al Barcelona que tant necessita. No es desplegava aquell Ajax com sol fer el Barça, entre altres coses perquè jugava amb un doble pivot, però si De Jong podia ser transcendent havia de ser davant de la defensa. Això li van prometre. “Hi haurà una transició, però acabaràs manant allà”.
Va ser una petita mentida pietosa comparada amb la que va venir anys més tard. Aquest estiu el club va fer tots els possibles per vendre’l. Va negociar amb el Manchester United, i el club anglès va respondre oferint una pila de milions per a alegria dels que els necessitaven per fer caixa i reduir el fair play. La premsa de Barcelona havia d’acompanyar la jugada. Es va pressionar el futbolista, es va dir fins i tot que el seu contracte era il·legal (?). I, de totes maneres, ell es va quedar. I ahir va fer un partidàs. Com a migcentre. On sempre havia pensat que podia triomfar.
Per cert, infinits respectes a la figura de Sergio Busquets. Si algú ha estat al costat del neerlandès en aquest procés ha estat qui sabia que seria finalment el sacrificat pel seu ascens.