L’Airef vol que el Govern espanyol fixi límits de despesa per a cada legislatura

El 2002 Romano Prodi va qualificar d’“estúpid” el Pacte d’Estabilitat establert per assegurar l’ortodòxia fiscal i la disciplina a la zona euro. Tot i que les pressions van fer rectificar gairebé immediatament el llavors president de la Comissió Europa, el cert que és que 20 anys després el temps li ha donat com a mínim una part de raó. Els rígids objectius d’un 3% de dèficit i un 60% de deute com a talla única per a tots els països sense distinció han demostrat tanta ineficàcia que ara mateix aquest marc fiscal europeu està en fase de revisió i s’espera que la Comissió Europea presenti la seva proposta a finals d’aquest mes o a principis de novembre.

Es modifica tant perquè la seva complexitat va anar creixent desordenadament amb el temps, ja que se li afegien nous elements superposats any rere any, com per l’elevat grau d’incompliment que sempre ha registrat. Espanya va passar deu anys amb un procediment de dèficit excessiu obert i el seu cas no era una excepció, sinó més aviat part de la norma. Fins i tot els grans, com Alemanya i França, també van ser expedientats per un mecanisme si no estúpid, poc eficaç.

Ara, amb les normes fiscals encara suspeses per la pandèmia, s’està dissenyant un nou marc per al qual l’Autoritat Independent de Responsabilitat

Fiscal (Airef) va presentar ahir la seva proposta. Bàsicament consisteix a establir el que més demanen els organismes independents de control: un sender a mitjà i llarg termini d’objectius obligats en matèria pressupostària. És el que demanen regularment al Govern espanyol, ara en format de proposta de reforma de les regles fiscals europees.

Respecte al sistema actual, el que planteja l’Airef suposa tres grans canvis. Són senders específics per a cada país, i no pas un model únic per a tothom; es planifica per als quatre anys de legislatura, i no pas anualment, i es treballa amb el deute a llarg termini, i no pas amb el dèficit, que fins ara es té molt en compte.

Els problemes que l’autoritat fiscal detecta en el mecanisme de governança actual són que treballa amb objectius a curt termini i volàtils, amb dèficits nominals, i amb poc protagonisme dels governs a l’hora d’establir el sender fiscal, cosa que en redueix la responsabilitat, ja que la iniciativa correspon a Brussel·les.

A partir d’aquest diagnòstic, el que planteja és que al principi de la legislatura, cada govern fixi un sender de despesa per als següents quatre anys. Uns objectius que decidiria el Govern espanyol i haurien de ser aprovats per les autoritats europees. Seria una referència vinculant, tot i que es podria modificar en cas de canvi de Govern o amb una clàusula de suspensió lligada a un context de forta recessió o circumstàncies excepcionals.

D’aquesta manera, es replica el funcionament del pla de recuperació, en què cada Govern planteja els objectius i els negocia amb Brussel·les. Una fórmula que, per a l’autoritat fiscal, incrementa el cost polític d’incomplir el compromès.

Per ser exactes, el que l’Airef proposa és que cada Govern entrant fixi una àncora de deute específic per al seu país, tenint en compte els nivells de partida (el present), l’evolució històrica de la ràtio (el passat) i les projeccions tendencials d’ingressos i despeses públiques (el futur). És un topall de deute que figura com a objectiu a llarg termini, a partir del qual es fixaria el sender de despesa primària que caldria seguir.

Planteja objectius específics per país, per a quatre anys i fixant el deute com a factor determinant