Quaranta anys després

El 29 d’octubre del 1982, l’endemà de la gran victòria electoral del PSOE i Felipe González, un jove i imberbe periodista veia per primer cop el seu nom escrit a la pàgina d’un diari gràcies a un article sobre un conflicte veïnal al Besòs que li van deixar publicar en el desaparegut Diario de Barcelona. Quaranta anys d’exercici periodístic donen per a molt, i quan rememoro com era aquella societat del 1982 i la comparo amb l’actual, no puc deixar d’escriure que el salt que ha fet aquest país a millor ha estat indiscutible. Sempre es podrà analitzar si es podia haver avançat més, cosa que és fàcil de dir quan es miren els toros des de la barrera, però l’evolució positiva és evident seguint tots els paràmetres. En aquesta transformació hi han tingut molt a veure els governs socialistes dels anys vuitanta, i el lema amb què el PSOE va arrasar en aquelles eleccions, “Pel canvi”, aquesta vegada sí que va ser un claim encertat i real. Déu-n’hi-do si va canviar, Espanya.

És cert que encara tenim assignatures pendents, com el funcionament de la justícia (només cal recordar la paràlisi en els nomenaments del Poder Judicial) i el conflicte a Catalunya, dues qüestions no ben tancades, aparer meu,desdelatransició. Però caldria tornar al 1982 per veure com estàvem. Llavors Espanya era molt lluny de tots els estàndards europeus d’economia, educació o benestar, i es va haver de recuperar a marxes forçades de l’endarreriment en què ens havia deixat el franquisme.

El pragmatisme de González, que el va portar a abraçar la socialdemocràcia i abjurar del marxisme, va ser positiu en els seus primers anys, tot i que potser després en va acabar abusant, i el seu final,ambmúltiplescasosdecorrupcióil’ombradelsGAL,haperjudicat la seva biografia. No val en defensa seva, però anys després el PP protagonitzaria escàndols econòmics encara més greus. Amb tots els seus clarobscurs, el PSOE fa bé de celebrar aquest aniversari en un context difícil i en què l’hereu Pedro Sánchez lluita per mirar de ser tan ben valorat internament com ho és a l’exterior. En aquesta línia, no us perdeu la crònica de la nostra corresponsal a Brussel·les,

Beatriz Navarro. Quaranta anys després, Espanya hi pinta alguna cosa.