La Vanguardia (Català-1ª edició)
França i Alemanya, en tensió
MEl quadre europeu s’ha complicat enormement amb la guerra d’Ucraïna. Els interessos nacionals afloren i hi ha friccions. Soterrada tensió entre França i Alemanya. Macron ha de cuidar Espanya i Portugal.
Després de suspendre una important reunió amb Alemanya, Macron no podia perdre amics
entre l’Orquestra Filharmònica de Viena interpretava els primers compassos del concert de Cap d’Any a Viena, l’edició digital del diari Financial Times llançava una bomba. El mestre Daniel Barenboim alçava els braços per donar pas a Joseph Strauss i un ecologista parisenc s’ennuegava quan llegia al seu mòbil que l’energia atòmica i el gas tindrien etiqueta verda a Europa. Així començava el 2022, l’any en què vam tornar a viure perillosament.
Al cap d’uns quinze dies, la Comissió Europea confirmava la informació avançada pel diari britànic. Hi va haver escàndol a la banda esquerra. Els governs d’Espanya, Holanda i Luxemburg van protestar. Els verds alemanys, que s’estrenaven com a socis del Govern federal, es van queixar tímidament pel paquet amb llaç verd maragda que Angela Merkel els havia deixat damunt la taula.
Tot apuntava a un pacte francoalemany per blindar-se mútuament davant un temps incert. Els alemanys, implacables propagandistes contra l’energia atòmica perquè van establir data de tancament a les seves centrals nuclears, oferien un preciós pont a la indústria nuclear francesa, amb greus problemes de manteniment. França podia respirar tranquil·la. El seu model energètic quedava sota el paraigua europeu. Es podrien continuar construint centrals atòmiques en altres països de la Unió amb llicència francesa.
França, alhora, donava marge a Alemanya per consolidar el gas com a energia de transició. La catalogació del gas natural com a energia verda podia entendre’s com una pòlissa d’assegurances per al Nord Stream-2, la segona gran autopista del gas rus pel mar Bàltic, llavors a punt de ser inaugurada, malgrat l’animadversió dels Estats Units. A començaments d’any els nord-americans collaven fort perquè el segon gran conducte submarí del gas siberià quedés en suspens. Berlín trampejava com podia les pressions, però mantenia els seus plans i confiava que Vladímir Putin no donés l’ordre d’envair Ucraïna.
Algun dia els historiadors ens explicaran com va interpretar Putin la notícia que es va creuar amb el concert de Viena: la decisió europea de blindar el gas i l’energia nuclear per als pròxims vint-icinc anys. Alemanya s’aferrava al gas. Aquesta va poder ser la lectura del tsar que un dia va ser tinent coronel del KGB. Si envaïa Ucraïna en una operació llampec i aconseguia enviar el Govern de Zelenski a l’exili, hi hauria protestes i algunes sancions, però Alemanya no posaria en risc el seu cordó umbilical amb el gas rus. Algun dia els historiadors ens explicaran com es va gestar la invasió d’Ucraïna. Algun dia sabrem quins informes, veritables i falsos, van influir en aquesta temerària decisió.
Deu mesos després, Greta Thunberg, símbol mundial de la lluita contra el canvi climàtic, demana que no es tanquin les centrals nuclears a Alemanya. La cancelleria de Berlín elabora plans per endarrerir-ne el tancament mentre les centrals tèrmiques alemanyes cremen carbó a cabassos. Deu mesos després quatre explosions submarines han inutilitzat els dos gasoductes Nord Stream, i França intenta sortir del mal estiu provocat pels problemes de manteniment en almenys dotze dels seus 56 reactors nuclears. Deu mesos després el món és un altre i els governs de París i Berlín estan enfadats. Emmanuel Macron i Olaf Scholz no s’acaben d’entendre.
Dimecres, un dia abans de la cimera entre França, Espanya i Portugal per parlar de les connexions energètiques, Alemanya va anunciar l’ajornament d’una solemne reunió amb el Govern francès que havia de fer-se el 26 d’octubre invocant raons logístiques i d’agenda de continguts.
Els punts de fricció són diversos: la negativa alemanya a limitar el preu del gas a Europa per por del desproveïment; el generós pla alemany per protegir la seva indústria, un coixí de seguretat que altres països europeus no es poden permetre; la reticència francesa davant els plans alemanys de fomentar canonades cap al sud d’Europa i el nord de l’Àfrica a la recerca d’energia més segura; l’escut antimíssils europeu publicitat per Alemanya, sense la participació de França, projecte contra el qual Espanya s’ha girat mentre negociava la interconnexió energètica amb els francesos (estem parlant de la indústria militar). Desavinences objectives i nervis derivats de la guerra d’Ucraïna. França torna a ser un polvorí social i Alemanya ha decidit que la prioritat principal és protegir la seva indústria. França continua confiant en la seva potent planta nuclear; Alemanya no sap com serà l’hivern del 2024. Tots voldrien acabar la guerra i ningú no sap com.
Un dia després d’ajornar la gran reunió litúrgica amb els alemanys, Macron no podia clavar un cop de porta a Espanya i Portugal, perquè tampoc sap què passarà amb Itàlia: heus aquí l’enigma italià, amb Giorgia Meloni vestida amb camisa negra ahir, el dia del seu jurament. Macron no podia tancar la porta a espanyols i portuguesos i això va ajudar a pactar el gasoducte Barcelona-Marsella com a alternativa al discutit Midcat. Dilluns fonts oficials franceses expressaven a La Vanguardia el seu escepticisme davant la proposta de Marsella. Sánchez ha confessat que va anar a la reunió de Brussel·les sense saber quina seria la resposta francesa al seu pla B. Dijous Macron no podia perdre amics. Dijous havia de ser europeista.