La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’aventura russa de l’esquerra d’Ísengard
Un sector de l’esquerra pressent la derrota de la democràcia liberal i en somia una d’internacional il·liberal contra l’autoritarisme de dretes
VLa invasió russa d’Ucraïna ha reactivat la temptació antiliberal entre simpatitzants de Podem i d’IU
a arribar el rumor que una ombra creixia a l’Est. El murmuri d’un temor sense nom”. ( El senyor dels anells: La germandat de l’anell)
Cal plantar cara al Senyor Fosc? Fins fa uns mesos els enemics dels pobles lliures de la Terra Mitjana estaven decidits a resistir. Era suficient la fortalesa moral i la superioritat històrica de la democràcia liberal per, amb les seves armes, posar límit als seus enemics i lluitar contra les efervescències autoritàries de governs com els d’Hongria o Polònia. Però les dretes convencionals d’Itàlia, França i Suècia ja han fet el pas de convertir-se en aliades de l’enemic il·liberal, com a Madrid i Andalusia, mentre que l’esquerra ha continuat resistintse a abandonar el marc del liberalisme democràtic.
A propòsit de la crisi de la democràcia nord-americana, mitigada però no resolta per Joe Biden, en la mesura que el camí emprès per la dreta conservadora contra la democràcia deliberativa no sembla que tingui marxa enrere, el professor Graham Gallagher escrivia a El Cuaderno que el futur serà “un món sense drets femenins, sense llibertat d’expressió, sense eleccions, sense protecció en el lloc de treball, en què una petita burgesia envanida i idiota –a l’Índia, Rússia, Kènia o els Estats Units per igual– governi com petits prínceps una població fragmentada, atomitzada i paranoica”.
Quan fa cinc anys Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca van fer elogis calculats a les polítiques d’ocupació nacionalistes del govern italià, en què Matteo Salvini ja se somiava primer ministre, van provocar un breu escàndol a les files d’Unides
Podem, però les direccions polítiques de Podem i IU van triar distanciar-se de qualsevol temptació de nostàlgia nacionalista o il·liberal. El controvertit filòsof esquerrà reaccionari Diego Fusaro, favorit per proveir les coartades intel·lectuals antiliberals des del seu presumpte progressisme, comptava amb selectes simpaties al postcomunisme espanyol, però no era la lectura de capçalera dels ponts de comandament de l’esquerra confederal. En aquell moment va quedar clar que les noves esquerres espanyoles assumien el marc de la democràcia liberal, els valors de pluralisme polític i la tolerància cultural característica de la postmodernitat.
Els més joves dissidents, menys seduïts per la russofília o el maoisme, aquelles dues antigalles, han anat destil·lant el seu catàleg conservador a través d’un costumisme de cigró i pastoral, més relacionat amb les vicissituds biogràfiques de cadascú que amb una reflexió seriosa sobre models socials. Un fenomen, per això, tan confortable i innocu com un passeig pel web “Jo vaig anar a EGB”. Així doncs, els de l’esquerra rància i els que, amb generositat sil·làbica, Noelia Gómez Urzáiz va batejar com a neorancis conformaven un grup pintoresc de reservistes de l’Exèrcit Roig i millennials enfadats amb la complexitat ufana de les societats postmodernes.
Almenys fins que Vladímir Putin va començar la seva invasió d’Ucraïna. Des d’aleshores una febrícula il·liberal ha anat escalfant de malenconia moscovita un sector creixent de les esquerres europees. De sobte, els que havien assumit l’OTAN com un rebost heretat de l’àvia que donava cert color al seu novíssim pis d’Ikea van recordar els vells grans relats de la guerra freda i van decidir tornar-se a alinear a l’entorn de l’eix del teló d’acer. Podem, que va néixer per governar una democràcia atlantista, ni tan sols feia menció a l’OTAN en els seus programes electorals. I tot i això, va començar la invasió russa i va desempolsegar les grogues caricatures de l’OTAN maquiavèl·lica movent els fils de la història del món.
Hi ha una esquerra Ísengard que avui sospesa si la millor manera d’enfrontar-se al desafiament il·liberal del neofeixisme no és aliar-se a l’ofensiva sobre les democràcies burgeses abans de ser arrossegada amb elles. Quan Gàndalf el Gris va a Ísengard a la recerca de consell es troba el degà del seu orde, Sàruman el Blanc, llegint Diego Fusaro. Quan aixeca la vista, diu: “No creuràs de debò que un hòbbit pot torçar la voluntat de Sàuron? Ningú no pot torçar-la. Contra el poder de Mórdor no hi ha victòria possible. Ens hi hem d’unir, Gàndalf. Ens hem d’unir a Sàuron. Seria el més savi, amic meu...”.
És difícil sintetitzar de manera més precisa en què consisteix el putinisme antifeixista que batega a l’esquerra que aquesta conversa del degà de l’orde dels Mags.
Al butlletí del podcast La Base que avui dirigeix l’exvicepresident s’informava dels atacs russos contra població civil ucraïnesa després del sabotatge del pont de Crimea en aquests termes: “Després de l’atac al pont de Kertx, les tropes russes van dur a terme un atac massiu amb armes d’alta precisió i llarg abast contra blancs energètics, militars i de comunicacions ucraïnesos”. Cal·ligrafia ciríl·lica.