La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La UCD va esclatar i era lògic un recanvi cap a l’esquerra”
Catedràtic i cofundador de la UCD
Entre el 1979 i el 1982, el democratacristià Óscar Alzaga (Madrid, 1942) –cofundador de la UCD–, va rebutjar cinc cops ser ministre, una proposta d’Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo.
Però ser ministre no és la màxima aspiració d’un polític?
No tinc fusta de polític professional. La meva vocació era ser catedràtic de Dret Constitucional. Vaig formar part de l’oposició, en la il·legalitat, per posar les bases d’una democràcia. Vaig agrair aquelles propostes, però tenia molt clara la meva resposta. Per mi, la política no va ser mai una professió, sinó un compromís ètic.
Compromís que el va portar al Congrés durant la legislatura constituent com a diputat de la UCD. Com en sintetitza l’auge i la caiguda?
La UCD va ser un partit singular. Jo vaig suggerir una coalició amb liberals, democratacristians i centristes, i petits grups socialdemòcrates. Però la lectura d’Adolfo Suárez no va ser impulsar la coalició, sinó fer una unió més compenetrada. Anava en contradicció amb la tradició europea, en què liberals, democratacristians i socialdemòcrates tenien organització pròpia. Una cosa és que tots ells formessin una gran coalició centrista, que segons les enquestes podria guanyar unes eleccions que conduïssin cap a unes Corts constituents, i una altra que Suárez, antic cap nacional del Moviment, fes la lectura que això era el Moviment bis. Vam anar a les eleccions del 1977 com a coalició, però Suárez va imposar les llistes i després la fusió UCD, ja com a partit únic. Però no tenia sentit que liberals i socialdemòcrates fossin en el mateix partit, no era explicable a Europa. I cada grup continuava reunint-se per separat. La dinàmica no era integradora, sinó de recuperació per part de les famílies del seu propi espai i personalitat. El que va ser vist per l’electorat, amb raó, com l’esclat, fracàs i enterrament del partit.
Va ser ponent als debats parlamentaris de molts projectes legislatius, des de l’Estatut a la llei del Poder Judicial.
Quan va arribar el moment de legislar, jo era l’únic catedràtic de Dret Constitucional que tenia la UCD, així que vaig ser ponent de tantes i tantes lleis de desenvolupament de la Constitució.
El 23-F va ser determinant perquè el PSOE aconseguís aquell massiu suport el 1982?
El 23-F no va ser un cop militar, ja ho vaig dir en el moment en què
era al meu escó i ens van fer anar a terra. Crec que sé el que va passar el 23-F, però no ho he explicat mai, perquè és trist.
I el PSOE va arrasar el 28-O.
Les enquestes ja havien anunciat, en termes no qüestionables, que la majoria votaria el PSOE. Tothom estava preparat perquè el recompte donés el resultat de la seva majoria absoluta. Era molt fàcil d’entendre: la UCD havia esclatat, la ciutadania era obertament europeista i li semblava lògic un recanvi cap a l’esquerra geogràfica, cap al PSOE. Ho enteníem tots, sense considerarho un drama o una cosa preocupant, de cap manera.
Què va suposar per a Espanya?
Quedava pendent aconseguir ingressar, com a membre de ple dret, al gran club europeu. La UCD va ser vista des d’Europa amb respecte, però no s’entenia que una persona que havia estat al capdavant del moviment franquista en fos el líder. Encara ens estaven estudiant. L’arribada del PSOE confirmava que el nostre sistema electoral era plenament autèntic. I es va confirmar que un col·lectiu podia lliurar ordenadament el poder als que havien guanyat les eleccions, sense fractures. Que el PSOE guanyés les eleccions va significar per a Europa que Espanya era una democràcia. I es va poder iniciar de debò la negociació per ingressar a la comunitat europea.
El 28-O es va demostrar a Europa que Espanya és una democràcia.
És un resum perfecte, sí.
Troba a faltar aquella capacitat d’acord entre diferents?
Sí. La democràcia necessita dues actituds complementàries. Del pluralisme polític n’ha de néixer una majoria que governa i unes minories que s’asseuen als bancs de l’oposició. Però l’interès general de la comunitat, per als grans temes, requereix diàleg i entesa. Anar de bracet, units.
El 28 d’octubre del 1982 el PSOE va guanyar les eleccions amb una contundent majoria absoluta. Els socialistes, amb el lideratge de Felipe González, aconseguien 202 diputats i gairebé la meitat dels sufragis. Amb el lema “Pel canvi”, l’esquerra tornava al poder després de 43 anys i s’iniciava una etapa de consolidació democràtica, modernització i construcció d’un Estat socialdemòcrata. Aquell dijous del 1982 es deixaven enrere els primers anys de la transició amb l’enfonsament de la UCD i la democràcia espanyola avançava, feia possible l’alternança i mirava cap a Europa. Narcís Serra, nomenat ministre de Defensa el 1982; Óscar Alzaga, que va ser fundador de la UCD; Miquel Roca, president del Grup Català durant 18 anys, i Santiago Carrillo fill, que recull la memòria del seu pare, secretari general del PCE, analitzen el que va suposar aquella victòria del PSOE, la situació del país i els canvis fonamentals que es van haver d’afrontar.