La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Vam ser l’aval del trànsit definitiu cap a la democràcia”
Exvicepresident i ministre de Defensa
Narcís Serra (Barcelona, 1943) va arribar directament al Ministeri de Defensa el 1982 procedent de l’alcaldia de Barcelona. Va afrontar el repte de democratitzar i modernitzar l’exèrcit i va ser vicepresident del 1991 al 1995.
Quines van ser les claus d’aquell massiu suport ciutadà?
La ciutadania es va bolcar a donar suport al PSOE perquè veia una garantia més gran d’estabilitat, de posar les coses en ordre. Això no volia dir regirar les coses, sinó posar fi als ensurts antidemocràtics i que emprenguéssim la construcció d’un país homologable a les democràcies europees. Vam ser capaços de comunicar que si hi havia una gran força de suport es podria fer l’operació tan delicada de transitar definitivament cap a la democràcia.
En quins pilars van voler sustentar aquest procés de modernització?
En els que construeixen l’estructura social d’un país social democràtic. L’educació obligatòria, la universalització de la sanitat, la revisió del sistema de pensions i la creació de les pensions no contributives. Volíem un país amb una millor educació, amb una esperança de vida més alta, que ningú no quedés marginat. En política exterior hi havia un problema que calia resoldre: la posició de partida sobre l’OTAN. Un cop resolta la permanència, vam poder entrar a la Unió Europea.
Llavors va arribar al Ministeri de Defensa, amb l’intent de cop d’Estat del 23-F del 1981 i, per tant, el repte de democratitzar l’exèrcit.
Els primers mesos es va haver de vigilar, controlar i preparar canvis. No vaig fer passos sense estar-ne convençut i sense haver dialogat. Un factor fonamental va ser que no vam cedir mai en el que va quedar escrit a la llei orgànica: el comandament dels exèrcits el té sempre el president del Govern de l’Estat i, per delegació, el ministre de Defensa. Sempre vam tractar els militars amb respecte. Una altra clau de l’èxit és que vaig ser ministre nou anys. La política necessita temps i vaig conviure amb tres juntes de caps de l’Estat Major diferents, jo durava més en el càrrec. Respecte, principi de comandament al peu de la lletra, diàleg i temps van ser les claus.
El 1982 el debat autonòmic arribava marcat per la Loapa, la llei per delimitar el procés autonòmic després de l’amenaça del cop del 1981.
Era una concessió innecessà
ria i el vaig viure amb ràbia des de l’alcaldia de Barcelona, però quan vaig arribar a Madrid els temes ja estaven encarrilats. Després s’espatllaria la situació, però a Catalunya hem de ser conscients de l’error d’haver-nos separat de la posició del PNB quan es va aprovar la clàusula del concert econòmic. Moltes coses haurien estat diferents
Quina Espanya futura s’imaginava llavors?
En moltes coses la realitat ha superat les nostres expectatives. Però tinc l’espina que no hem avançat en la comprensió de la diferència i la plurinacionalitat. Hem passat anys molt durs, sobretot amb governs del PP. El tema de la convivència està pendent.
Es parla avui d’una política de trinxeres i blocs, però els anys vuitanta tampoc no van ser fàcils.
Durant la transició els polítics no eren de carrera, sinó improvisats, i hi eren per construir una Espanya millor. Han passat molts anys i és lògic que l’impuls inicial de construir una democràcia hagi canviat, perquè s’ha aconseguit. Però correm el risc de crear dos tipus de polítics, els gestors i els parlamentaris. Els parlamentaris funcionant en àmbits fora de la gestió, i els gestors cada vegada més desenganxats del debat. Cal reflexionar sobre la relació que s’està generant entre la política i la ciutadania.
Va passar 14 anys al Govern espanyol, en manté amistats?
Amb qui més contacte he tingut és amb Javier Solana. I tinc afecte a tots els ministres de l’època. Amb Felipe González també ens vam entendre molt bé, hem passat moments difícils junts i això uneix. Al partit, al PSC, és diferent. Només amb Pasqual Maragall hi he tingut una relació estreta.