La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’alternança va afermar l’estabilitat del sistema”
Miquel Roca (Barcelona, 1940) va ser un dels “pares” de la Constitució i portaveu del Grup Català al Congrés des del 1977 fins al 1995. Va tenir un paper fonamental en la construcció i modernització democràtica.
Com analitza aquella victòria contundent del PSOE i què va suposar per a l’Espanya dels anys vuitanta?
La UCD va tenir un paper històric per garantir una transició tranquil·la, però quan aquell paper ja no era necessari perquè el país s’havia construït, feia falta una segona part: garantir l’alternança. La UCD es va desgastar perquè ja no tenia més contingut, i va arribar el PSOE com a expressió d’una alternança que constitucionalment era possible. Assenyalava l’estabilitat del sistema.
A partir d’aquí, quins són els projectes fonamentals que es posen en marxa?
Hi ha dos canvis espectaculars en el camp de la sanitat i de l’educació. I en una segona part es produeix l’entrada efectiva a la Unió Europea i la consolidació de l’atlantisme amb el referèndum de l’OTAN. Aquella majoria absolutíssima del PSOE també va convidar molts a reflexionar sobre la construcció d’altres opcions que podien generar més perspectives ideològiques.
I amb aquesta majoria absolutíssima, quina era la seva relació amb el Govern central, la seva interlocució?
Va ser molt fàcil. Amb Felipe González pertanyíem a la mateixa generació i havíem construït relacions personals des d’abans del 1977, amb convivència a l’oposició. Sí que exercien aquesta majoria molt fortament, dient “som aquí”. Però en aquest temps la consolidació del poder autonòmic no dic que tingués una interlocució fàcil, però sí positiva.
La Loapa (la llei que va voler delimitar el desenvolupament autonòmic) s’havia aprovat el 1982, i la va revocar el Tribunal Constitucional. Com es va empènyer el desenvolupament autonòmic?
El cop d’Estat del 1981 va marcar una inflexió forta en el procés de desenvolupament autonòmic. Ens va tocar administrar-lo amb els socialistes, que rebien l’impacte de l’anul·lació del TC. Aquí entra en crisi el PSC, que va quedar un pèl marginat perquè hi havia una interlocució més fàcil entre el Govern espanyol i el de la Generalitat. La comissió mixta de traspassos, de què vaig ser president, va ser un gran centre de construcció de poder autonòmic.
Hi va haver molts traspassos i va ser molt operatiu.
Parlava d’aquella majoria absolutíssima, i de la construcció de nous espais, cosa que es va intentar des de CiU amb l’Operació Reformista.
Per nosaltres, la centralitat era una qüestió fonamental i des de la Generalitat volíem tenir una possibilitat de creixement. Necessitàvem un espai de centralitat que havia desaparegut amb la descomposició de la UCD. Catalunya ho va entendre, però Espanya no ho va voler.
Es va aconseguir construir el país que es projectava.
L’estabilitat requereix partits sòlids i forts. Si no hi ha fortalesa no hi ha Govern ni pactes de Govern. Nosaltres teníem majoria absoluta a Catalunya, vam poder pactar moltes coses amb els socialistes, que també tenien majoria absoluta. Em quedo amb aquella imatge de partits forts, arrelats a la realitat del país, i que van donar estabilitat a l’economia.
La política avui pivota en un enfrontament de blocs.
Com més complexos són els problemes, més necessitat de consens hi ha. No hi ha cap país del món que hagi sortit de crisis econòmiques i hagi generat polítiques de benestar sense un cert consens en temes bàsics. No hi ha llibertat sense respecte a la diferència i si ens dediquem a la defensa nominal de la diferència no trobarem sortides. Hem convertit l’adversari en l’enemic i així no hi ha solució.
Van ser anys intensos, va passar 17 anys al Congrés, hi va fer i en manté amistats?
Moltes i les mantinc, i em faria vergonya no haver-ho aconseguit. Ja era amic de Narcís Serra, i tinc amistat amb Felipe González, Almunia, Solana, Solchaga, amb molts. Tot i que a la tribuna vam discrepar, som amics de veritat, de sentiment.