La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La creació d’IU va ser una lectura derrotista del 28-O”
Exmembre del comitè central del PCE
El professor Santiago Carrillo Menéndez (París, 1950) exerceix de marmessor de la memòria política del seu pare i va viure al seu costat bona part de la seva trajectòria al PCE, en què va ser membre del comitè central. El 1982, quan es va segellar la sort del partit –tenia 23 escons i es va quedar a 4 actes–, Santiago tenia 32 anys.
El d’octubre del 1982 va ser un triomf sense precedents de l’esquerra i alhora un glop molt amarg per al PCE.
Sens dubte va ser un resultat molt amarg, però no es pot dir que fos una sorpresa. El PCE ja estava en una profunda crisi, que a la primavera havia portat a la dimissió del secretari general, retirada a petició, gairebé unànime, dels membres de la direcció. S’obre un període en què, d’una banda, hi ha l’alegria d’un canvi i d’un govern d’esquerres, i de l’altra, la tristesa que en aquest procés el partit estigui en la via de dissolució i sumit en una gran crisi.
Aquell dia hi ha una certa ingratitud històrica amb el seu pare, tan actiu en la clandestinitat i la transició.
N’hi ha. I així ho vam percebre la resta. Però el meu pare no estava acostumat a pensar en aquests termes. Per a ell era un revés i tocava treure’n lliçons, reorganitzar-se, continuar lluitant i recompondre’s per a les següents eleccions. Pensava que el govern sempre implica desgast i que si s’era capaç de fer una oposició assenyada, tindria els seus fruits. No va partir mai d’altres consideracions.
Com està relacionat aquell 28-O amb el trànsit posterior del PCE cap a Izquierda Unida?
Crec que està condicionat completament per aquell resultat. El PCE estava en crisi, les eleccions són simplement una constatació i un accelerador. La creació d’Izquierda Unida en el fons correspon a una lectura derrotista del resultat electoral i a intentar cavalcar la campanya contra l’OTAN, en què es veu renéixer una mica la mobilització. A parer meu, va ser un error perquè, tot i que va ser una gran mobilització, va fracassar i llavors, d’alguna manera, va marcar el que s’estava intentant crear. En aquell debat, el sector que encapçalava el meu pare dins del PCE era partidari de repensar el discurs, però reafirmant sigles i senyes d’identitat. I ens hi vam oposar els que érem membres del Comitè Central. Vam perdre aquella batalla en
aquell període. I si es mira amb perspectiva, fins i tot en el seu millor moment, IU va quedar per sota del resultat del PCE en solitari en el 79.
Els resultats del 82 són vint mesos després del cop d’Estat. El seu pare vinculava una cosa amb l’altra?
Sí, esclar. El Partit Comunista havia patit una legalització tardana seguida d’un pronunciament contrari de la Junta de Caps d’Estat Major. El partit era vist com un possible motiu de l’aixecament militar. El 23-F d’alguna manera ho reafirma i potser contribueix a la derrota, però seria un error pensar que va ser el motiu principal o l’únic.
En aquell auge de la socialdemocràcia i crisi dels partits comunistes què tenia en comú la situació del PCE amb la fortuna d’altres formacions europees?
Hi ha un element fonamental si un el compara, per exemple, amb la sortida de la Segona Guerra Mundial, en què el prestigi de la Unió Soviètica és enorme i fa que els partits comunistes, que han estat l’eix central de la resistència, se’n beneficiïn. A nosaltres ens toca un període en reflux d’aquell prestigi.
La desfeta del PCE “El partit ja estava en una profunda crisi, però les eleccions van ser un accelerador”
La invasió d’Ucraïna sembla haver despertat velles temptacions de l’esquerra rància i russòfila a l’esquerra postcomunista.
Crec que el que passa en les crisis és que aguditza totes les contradiccions, i si no hi ha una capacitat de pensament nou i d’anàlisi, és molt fàcil replegar-se en plantejaments del passat. I això explica una mica aquest ressorgiment a què fa referència. Però és una fal·làcia tractar la realitat amb models simplistes que no porten a una comprensió i una capacitat de transformació de la realitat. En el tema rus, crec que encara n’hi ha molts de l’esquerra que no s’han assabentat que Putin i la Rússia d’avui no és el comunisme, són els amics dels LePen i d’altres animals del pelatge de l’extrema dreta.