Líders avorrits, si us plau

Areveure, baby!”. Les paraules immortals d’Arnold Schwarzenegger van ser les que Boris Johnson va triar per al seu últim gest com a primer ministre al Parlament britànic. El que Johnson no s’hauria imaginat mai és que aquell “a reveure” passaria tan de pressa, que la seva successora, Liz Truss, duraria només 45 dies com a cap de govern, que avui mateix el seu Partit Conservador s’estaria plantejant seriosament restaurar-lo com a primer ministre.

La identitat del nou líder es decidirà en un procés electoral intern del Partit Conservador aquesta setmana. Veurem en qüestió d’hores si l’escandalós Johnson, el que es va veure forçat a cedir el càrrec a Truss el 6 de setembre, tindrà la barra de presentar-se com a candidat una vegada més.

En un pla purament altruista, en contra dels meus interessos com a periodista, els recomanaria als tories que li preguin que no s’hi presenti i, si ho fa, que no l’elegeixin ni a ell ni a ningú que remotament se li assembli; que optin per una figura seriosa i prudent, i no només pel bé –si no és massa tard– del seu decaigut país, sinó com a petit exemple a la resta del món.

Ja n’hi ha prou d’elegir pallassos per als llocs de poder, ja està bé que el criteri de selecció sigui la gràcia que fan, la simplicitat dels seus missatges, els impulsos infantils que desperten. Penso en Johnson i, per descomptat, en Trump, però també en narcisistes com Bolsonaro al Brasil, Meloni o Berlusconi a Itàlia,

López Obrador a Mèxic, Kirchner a l’Argentina. O en partits en ple creixement com Vox a Espanya o, a França, el Reagrupament Nacional.

El que tenen en comú és creure, o dir que creuen, que només ells tenen les receptes per crear un món just, pròsper i segur. Són somniadors o, cosa que és el mateix, ideòlegs amb el perill de ser bons venedors. No apel·len a les ments dels votants, però sí que tenen el do d’arribar als seus cors.

Tant és que siguin d’esquerres o de dretes, que la seva panacea consisteixi a augmentar la despesa pública o a reduir l’impost privat. En l’època postpandèmica, enmig d’una guerra cada dia més mundial, amb una inflació creixent a tot arreu i una recessió global a la vista, el que ens cal no són radicals sinó gent competent que actuï tenint en compte que dos i dos fan quatre i que no s’ha de gastar gaire més del que es té.

Afortunadament la breu i ridícula història de Liz Truss ens ofereix una lliçó, una mena de faula, d’utilitat universal.

Per arribar al poder Truss només va haver de derrotar un candidat rival, l’infinitament més capaç i realista Rishi Sunak, en una elecció decidida pels 140.000 membres del Partit Conservador. Sunak, avui de sobte candidat una vegada més, va advertir que venien temps complicats; ella va recórrer al populisme: ella va guanyar. Va tocar les tecles que commouen les senyores i els senyors del nucli dur tory. Es va presentar com una reencarnació de la idolatrada Margaret Thatcher, la Perón britànica. Va prometre que si l’elegien retallaria els impostos dels rics, l’economia creixeria i –abracadabra– els mercats financers estarien de festa i les grans masses només haurien d’esperar una estona que els diners caiguessin del cel.

Truss va arribar a Downing Street i va posar el seu pla en marxa, però no va passar el que s’esperava. Els mercats van resoldre que la fada Liz habitava, com correspon a les fades, un món de fantasia. Conscients que els temps que vivim exigeixen equilibris difícils entre el dolent i el menys dolent, no van comprar la idea.

Serien rics avui, potser, però pobres demà. Amb la qual cosa, d’un dia per l’altre, els mercats van fugir del Regne Unit, el valor dels bons de l’Estat britànic es va enfonsar i la lliura esterlina també. Truss, potser l’última thatcheriana, va ser derrotada pel mateix sistema que ella s’imaginava que defensava.

Hi va haver, fins a cert punt, un final feliç, fins i tot abans de la seva abrupta sortida. En un gest desesperat i finalment inútil, Truss va fer un gir de 180 graus i va llençar a les escombraries totes les mesures econòmiques que havia anunciat. Alhora va acomiadar el ministre de Finances, tan somniador com ella, i el va reemplaçar per un paio competent, pragmàtic i tremendament avorrit. És a dir, el gris ideal a què tots hauríem d’aspirar avui dia.

Jeremy Hunt, ara com ara el cap de Govern de facto del Regne Unit, és un personatge públic difícil de trobar en aquests temps, algú que no fa res per cridar l’atenció. Fa l’efecte que li van fer una operació bypass per extirpar-li la minúscula dosi de carisma amb què, potser, podria haver nascut.

Hunt entén, com Sunak, que no es donen les circumstàncies per pensar en una arrencada econòmica; que al màxim a què es pot aspirar és a un exercici de limitació de danys. Per tant, obeeix al perfil del líder més necessari en aquest moment de la història humana. Un gestor, ni particularment de dretes ni d’esquerres (fins i tot ja ha robat algunes idees al rival Partit Laborista), que té com a únic objectiu sanejar l’economia tant com es pugui. Ambició de més poder, d’arribar a ser primer ministre, de reunir-se amb el rei una vegada a la setmana, de sortir a les fotos amb els mandataris del G-7: gens. Zero. De manera que és probable, si no guanya Johnson la setmana que ve, que continuï en el càrrec un temps més.

Ja es veurà si li donen l’oportunitat a Hunt, juntament amb Sunak, de complir els seus modestos objectius, però pitjor que l’abans il·luminada –avui humiliada– Truss no ho farien. No m’entusiasmen ni Hunt ni Sunak. Com a periodista no em serveixen. Però, com a ciutadà, els trobo curiosament refrescants. No menteixen més de l’estrictament necessari, no són uns egòlatres acabats, no venen utopies.

Votem quan votem la pròxima vegada, no només al Regne Unit sinó tots els que tenim la sort de poder votar, no pel candidat (o la candidata) que munti el millor xou, el que apel·li a instints bàsics com la por, la cobdícia i el ressentiment. Votem el que tanta falta ens fa: el més ensopit, l’avorrit que ens ofereix suor en comptes de sang i ens promet no el cel a la terra sinó, sense il·lusions, allò humanament possible, o el menys pitjor.

Veurem si l’escandalós Johnson tindrà la barra de presentar-se com a candidat una vegada més

Hunt i Sunak no menteixen més del necessari, no són uns egòlatres acabats i no venen utopies

oriol malet