La Vanguardia (Català-1ª edició)
Per a què serveix una esquela
DEls anuncis mortuoris poden convertir-se en terreny propici per a la hipèrbole
ies enrere, El Punt Avui va publicar tres esqueles, al peu de la pàgina de necrològiques, que em van cridar l’atenció per la forma diversa, però sempre amb poques paraules, en què resumien les vides dels seus respectius protagonistes. A Jordi Martínez de Foix, militant independentista català i membre del Partit Comunista d’Espanya (Internacional), mort als 21 anys el
1978 mentre manipulava material explosiu, se’l recordava com a “víctima de la transició espanyola”. A
Max Cahner, que va ser impulsor d’Edicions 62, de Curial, de la Gran Enciclopèdia Catalana i conseller de Cultura al primer govern de Jordi Pujol, com a “constructor d’estructures d’Estat” (i se l’acomiadava amb elogis de diversos presidents de la Generalitat i altres prohoms catalans). I a Frederic Pena Puig, un ciutadà sense el relleu públic dels anteriors, se’l descrivia discretament per la seva professió i el seu tarannà: “físic i metge (i poeta de la vida)”.
L’esquela, com l’epitafi, té quelcom d’autoretrat (si la redacta el finat, abans de dinyar-la) o de retrat (si la redacten els seus parents, ja siguin familiars, amics o col·legues). Els textos resultants, en un cas i l’altre, no sempre són totalment fiables. Perquè, sigui qui sigui l’autor, sovint aprofita l’hora trista per donar un últim like a les idees que el mort va defensar en vida o, simplement, per reflectir el tarannà amb què va afrontar la seva existència, ja esgotada. Tot això em fa pensar que l’esquela està sobrevalorada. Alguns la consideren el passaport a la posteritat. I, francament, no dona pas per a tant.
És cert que no totes les esqueles són tan solemnes o mitificadores com les dues primeres aquí esmentades. N’hi ha d’altres que ens criden l’atenció pel seu inesperat to lleuger o festiu. Com les que ens recorden les aficions del mort; per exemple aquelles dedicades a un culer (publicades a La Vanguardia) en què els seus descendents l’informaven sobre la marxa de l’equip en la temporada de lliga que ell ja no podia seguir. O com les que expressen el desconsol indignat dels qui han perdut un ésser estimat; verbigràcia, la publicada el juny passat en un diari de Tenerife: “Tanto H.P. vivo y nuestra madre muere”. O com les que revelen un humor a prova de funeral, més sorollós que les campanades a mort, com la del notari barceloní que va demanar perdó als seus “parents i amics per haver tingut l’atreviment de morir-se sense el seu permís” i després va rematar així l’esquela: “No ho faré més”. Si aquesta varietat amb rivets d’humor negre del gènere necrològic fos de l’interès del lector, em permeto remetre’l a internet, que és una mina. I amb això tanco l’excurs rialler.
Què és i què es pot esperar d’una esquela? En principi, és un anunci en el qual familiars i amics notifiquen als seus coneguts una mort i conviden al funeral. (Perquè, com advertia el gran Yogi Berra, “si no vas a l’enterrament dels teus amics, després ells no vindran al teu”). Però per a d’altres, l’esquela és una petita peça de publicitat a més glòria d’una causa, en què el mort és un mer instrument, definit amb traç gruixut, suposadament heroic o en sintonia amb les frases en voga.
Si volen que els recordin tal com van ser, sense reduccionismes de part, el més convenient no és una esquela, sinó unes memòries. La complexitat de l’ésser humà que aspira a explicar qui va ser així ho exigeix. Deia François de Chateaubriand, quan va començar a redactar les seves Memorias de ultratumba a inicis del segle XIX: “Escric principalment per donar compte de mi a mi mateix (...) Ningú no sap quina era la felicitat que buscava: ningú no ha conegut completament el meu cor (...) Avui que continuo enyorant les meves quimeres, sense perseguir-les, perquè arribat al cim de la vida descendeixo cap al sepulcre (...), vull explicar el meu inexplicable cor”. I dit això va escriure trenta anys més, fins a completar un text que en la monumental traducció d’Acantilado suma 2.722 pàgines, i que no havia de veure la llum (però la va veure) fins després de la seva mort. Com les esqueles.
Disculpin l’aire fúnebre d’aquesta nota, atribuïble a la proximitat del dia de Tots Sants, en què l’Església evoca els seus difunts, ja alliberats del purgatori, feliços en la vida beatífica, eterna... i fora del perill d’esqueles hiperbòliques.